Lluís Busquets i Grabulosa

La Cúria Romana, denominada també Seu Apostòlica, està més que dividida des de la malaltia de Joan Pau II. La Cúria és un conjunt orgànic de dicasteris (això és, ministeris i/o direccions generals amb cardenals al capdavant), la veritable autoritat de l’Església, formada —després de la reforma de Joan Pau II el 1988 per la Constitució Pastor Bonus— per aquests organismes: Secretaria d’Estat (amb dues seccions); 12 Congregacions; 14 Consells Pontificis; 8 Comissions i Comitès; 3 Tribunals (Penitenciaria apostòlica, Tribunal Suprem de la Signatura apostòlica, Tribunal de la Rota romana); 4 altres organismes (Prefectura de la Casa pontifícia, Oficina per a les celebracions litúrgiques del Summe Pontífex, Sala de premsa de la Santa Seu, Oficina central d’estadística de l’Església); 14 Institucions vinculades a la Santa Seu (des de l’Arxiu Secret Vaticà passant per la Biblioteca apostòlica vaticana, la Tipografia políglota vaticana, Ràdio Vaticana, Centre televisiu vaticà fins a “L’Osservatore Romano”); 3 Oficines: Cambra apostòlica, Administració del Patrimoni de la Seu Apostòlica (l’APSA controla avui tots els béns mobles i immobles del Vaticà, incloses les reserves d’or) i la Prefectura per als afers econòmics de la Santa Seu).

Val a dir que aquesta Prefectura dels afers econòmics de la Santa Seu, que disposa d’un consell de consultors i un altre de revisors, examina les relacions de l’estat patrimonial i econòmic, els balanços i controla, si ho creu oportú, escriptures contables i documents, redacta els balanços preventiu i consolidat de la Santa Seu i els sotmet a l’aprovació de l’autoritat superior en els temps previstos. (Pastor Bonus, 176-179). La Cambra apostòlica, antic òrgan financer del sistema de l’administració pontifícia, avui ha quedat reduïda a desenvolupar les funcions que li pertoquen en el temps de “seu vacant”. L’APSA “administra els béns propietat de la Santa Seu, destinats a fornir els fons necessaris per al compliment de les funcions de la Cúria romana” (Pastor Bonus, 172).

Enlloc no surt encara l’important IOR (Istituto per le Opere di Religione), més conegut com el Banc del Vaticà, presidit pel cardenal Marcinkus (1971-1989), d’infausta memòria, dotat el 1990 d’un nou estatut, per Joan Pau II. Presidit des d’aleshores per Angelo Caiola (1989-2009), va ser implicat en l’escàndol Enimont del 1993 i en la “trobada” a la Banca della Svizera Italiana, de tres comptes de la Santa Seu (de dos / tres mil milions €) i d’haver aconseguit 15 milions € en negre per a la caixa de l’APSA. Recentment es parlà encara de l’escàndol futbolístic de Calciopoli (fons negres de la Gea World dipositats al IOR i altres 150 milions fruit de les intermediacions fubolístiques del pare Luciano Moggi). El periodista Gianluigi Nuzzi, servint-se dels arxius de Monsenyor Renato Dardozzi —ex-conseller de la Secretaria d’Estat de la Santa Seu, que a la seva mort el 2003, per voluntat testamentària, va voler fer públics arxius on guardava més de 4.000 documents entre cartes, balanços i altra paperassa—, denuncià que mitjançant un IOR paral•lel, entre 1989 i 1993, s’haurien mogut 275 milions € comptants i sonants, uns 135/200 mil milions de lires en títols de l’Estat. En el seu llibre Vaticano S.p.A. (2009) assegura que el IOR seguia actiu en el blanqueig de diner negre i comissions, suport efectiu a la màfia i fins i tot en la fundació d’un partit de Centre que pogués substituir la Democràcia Cristiana.

Res d’estrany que, en arribar Ratzinger al papat, fes que un home de confiança com Tarcisio Bertone, Secretari d’Estat, substituís el 2008 Angelo Sodano —degà del col•legi cardenalici— com a President de la comissió cardenalícia de vigilància de l’IOR, renovés el cardenal Attilio Nicora com a President de l’APSA i nomenés un nou revisor de comptes de la Santa Seu, l’economista coreà Thomas Han Hong-Soon, a frec dels membres de la Prefectura dels afers econòmics de la Santa Seu.

No n’hi havia prou: el gener del 2010 va promoure el prelat de l’IOR, monsenyor Piero Pioppo, l’home del Cardenal Sodano allà dins, a Nunci Apostòlic del Camerun i de Guinea a Equatorial (“promoveatur ut removeatur”) i nomenà com a nou president de la banca vaticana (l’IOR), Ettore Gotti Tedeschi, un banquer considerat dur, ja acusat de joc brut des del setembre del 2010, tot i que es passà per alt. És home de l’Opus i representant del Santander a Itàlia. Ara, després dels llibres de M. Polici, Crisi d’un papat, i de G. Nuzzi, Sua Santità. Le carte sagrete di Benedetto XVI, acaba de ser defenestrat de mala manera.

Segons Alberto Statera, l’IOR és un banc especial, potser únic al món, perquè d’una banda és una banca “of shore” , que opera en la més impune extraterritorialitat, i de l’altra és “on shore”, en el sentit que, adequadament presentats —són pocs, però compten molt— ,hi podeu entrar portant una maleta plena d’euros o de dòlars de qualsevol procedència i sortir-ne, sense rebut, amb la certesa que el seu contingut monetari anirà a parar on ha d’anar, deixant poc rastre (Da Solidarnosc al clan della Magiana: tutti i segreti dal banchiere di Dio, “La República”: 7-X-2005).

D’acord amb d’altres informes, l’IOR només té una seu dins del Vaticà (vora la torratxa de Nicolau V), amb 130 dependents i un patrimoni estimat, l’any 2008, de 5 mil milions €, 44 mil € en comptes corrents (reservats a dependents vaticans, eclesiàstics i una escollida quantitat d’ens privats), i la resta en inversions estrangeres i títols d’Estat de baix risc. Els interessos anuals oscil•len entre el 4% i el 12% i, atès que no existeixen impostos al Vaticà, els interessos són nets. Sense accionistes a repartir guanys, aquests van a obres de caritat. Una xarxa de contactes amb bancs d’arreu del món possibilita l’exportació de quantitats il•limitades de diners amb reserva absoluta —un veritable paradís fiscal—, perquè la Ciutat del Vaticà encara no s’ha adherit als pactes internacionals antiblanqueig de diner negre. (El Papa havia promès que s’hi adheriria abans del 2010; el 30-XII d’aquell any sortí una llei, la 127,.. sense gaire repercussió. El passat 16-III-12, inspectors de oOneyval, grup del Consell d’Europa sobre l’avaluació de sistemes antiblanqueig, encara eren al VAticà) Les coses van canviar una mica perquè res no canviés... o es pretenia que canviessin de veritat? Alguns diuen que d’aquí plora la criatura: Gotti Tedechi hauria estat defenestrat per la seva rigidesa davant els privilegis de certs cardenals de la Cúria sobre el blanqueig. Però hi hauria d’altres raons: la fallida del grup hospitalari San Raffaelle, de Milà, al rescat del qual acudí l’IOR, i el seu arrenglerament amb els cardenals que, ja pensant en el proper conclave, en voldrien descavalcar justament Bertone. El banquer ha dit que es debatia “entre l’ànsia d’explicar la veritat i la prudència de no voler pertorbar el sant Pare”, que és una mala autojustificació per no dir res.

Vet aquí les arrels de l’actual pugna a la Cúria vaticana. Els aferrats als privilegis antics no deixen ni la més mínima reforma (del tot insuficient) al Papa i al seu Secretari d’Estat. Segueix la lluita sorda entre Opus Dei i maçoneria? Quan vaig publicar Carta al papa d’un creient crític (2010), tot i donar sempre la font de les meves dades, algú em va recriminar que no estava bé publicar que el Papa perdia diners a borsa; aleshores creia —i ho segueixo creient— que el Papa ni ha de jugar a borsa ni ha de tenir cap compte corrent. Ara, al llibre que ha fet saltar els ploms del Vaticà, de Gianluigi Nuzzi , fins i tot s’hi revela el número de comte del Papa obert el 10-X-2007. D’on han sortit les dades i, sobretot, les cartes publicades en el seu llibre (entre elles, el refús de la diplomàcia vaticana a participar en l’anunci de treva d’ETA com a resultat de l’activitat de l’església basca a favor de la pacificació)? Dels despatxos papals, és clar; però, ¿qui hi tenia accés? Ara per ara carreguen el mort al pobre Paolo Gabriele, un simple majordom, que fan servir d’home de palla (sense cap escrúpol). Si el 2001 tothom s’adonà que hi havia cardenals darrera del llibre All’ombra del Papa infermo, darrera Sua santità, també n’hi ha. I esperem que no hagi de sortir A l’ombra del papa vell. (25-VI-2012)