Els alumnes de batxillerat em van demanar una darrera lliçó abans d’acabar el curs amb motiu de la meva jubilació. “Volem una Lectio magna”, em van dir. Els vaig prometre una lectio parva. Companys i alumnes van comunicar-ho a exalumnes. Ratllàvem el centenar. Els vaig dir que havia preparat un decàleg de conviccions i de consells, amb tot el respecte i estimació que els tenia i tinc per a la meva professió d’educador. El decàleg va ser aquest. No tindré espai d’explicar-lo, però almenys aprofitaré l’espai per anunciar-lo:

1. Crec en vosaltres i voldria que vosaltres hi creguéssiu.

Quan tenia la vostra edat se’m va dir que calia estudiar de valent perquè seríem “els escriptors, professors, cineastes, industrials, periodistes, polítics... de demà”. I no m’ho creia. Ho hem estat, ho som, cadascú en la seva mesura... A la meva generació del 47 hi trobaríeu gent molt coneguda: Salvat, Cabré, Pont, Sala-Valldaura, A. Pons, M. Mar Bonet, etc... Estudiar per plaer i començar l’aventura de la vida va ser fantàstic. I amb el temps s’aprèn que no hi ha res millor per a un professor que un alumne el superi. Creure vol dir confiar, refiar-se i esperar. Espero que us refieu de vosaltres per canviar coses: una democràcia més participativa, una economia més transparent i cooperativa, un país més lliure. L’esperança només és plena si el desig que la fonamenta està «orientat vers». Si no hi ha orientació, si a cada cruïlla tot és possible, si no hi ha valors que fonamentin les alternatives, si tot és banal i qualsevol camí és efímer, si hi ha llibertat sense contingut, en lloc d’esperança el que hi ha és buidor i perplexitat.

2. El que val la pena costa esforç (ètic) sense trampes i amb equilibri

L’equilibri és el de les quatre potes de la cadira per equilibrar-se: treball, vida afectiva, compromís polític i obertura al transcendent. Quan balla una pota d’una cadira, tota ella es desequilibra. Quan un té harmonia aprèn a desaprendre allò que hem après: la Terra era plana abans de ser rodona. Ara sentiu: “No hi ha diners”. I és mentida (qui se’ls ha menjat?). Segons les estadístiques un 95 % d’espanyols seria corrupte si tingués la seguretat que no l’agafessin mai amb els peus a la galleda.

3. Cal que respongueu als privilegis de què heu gaudit (amb respecte a l’alteritat)

A Barcelona van néixer milers de noies i nois entre el 94 i el 96: Quants arribaran a les PAAU? Teniu una responsabilitat social de millorar la situació present. Heu d’aconseguir una renda bàsica, una moneda transparent, una telemàtica gratuïta i lliure en comptes d’engreixar espavilats.

4. Humanitats sense concert versus tecnociència sense esperit

Em vau demanar aquesta darrera classe un grup de ciències. Us ho vull avisar: si deixeu les humanitats de banda, renunciareu al disc dur cerebral per ordenar els avatars, projectes, creences i esperances de la humanitat des de l’esperit més pregon. No us deixeu enganyar amb falses Bolonyes ni amb les beques Erasmus, perquè el capital s’ha adonat que també pot munyir el món de l’educació. I aquí els vaig explicar el meu desengany de la modernitat i de la postmodernitat a partir de la interpretació de Walter Benjamin (1892-1940) d’un quadre de Paul Klee (1879-1940), l’Angelus Novus, de 1920, que es troba al seu llibre pòstum, publicat el 1955, Tesis de filosofía de la Historia. I els vaig dir que des dels 80 del segle passat, les TICs (Tecnologies de la informació i la comunicació), encara han complicat més el problema en convertir en virtual el món real. I els vaig parlar dels darrers llibres d’Arcadi Oliveres (Aturem la crisi, 2010; Això no funciona: què és l’economia, 2011; Diguem prou: indignació i respostes a un sistema malalt, 2012) i del problema que denuncia Jordi Llovet a Adéu a la Universitat (2011) pel fet que els nois i noies no posseeixin cap formació a l’entorn de tot el que la història ha acumulat al llarg dels segles, “posem entre la civilització babilònica o egípcia i el segle XIX.” Per a ell no en teniu cap culpa perquè vosaltres heu estat víctimes, segons l’eminent professor, d’uns plans d’estudi de secundària que han portat aquest país a la situació de ruïna cultural en què es troba

5. Cal ser globalistes. No epidèrmics (els que han de parlar de tot sense saber de res) sinó catòlics (kata-holós: propers a la totalitat). Això suposa arrelar-se a un lloc per esdevenir universals i ordenar-se el cap. Xirinacs deia que li calia una classificació en què hi poguessin caber els concepte d’una espardenya i Déu.

6. El nostre lloc és Catalunya (amb tensió amb Espanya).

No podem renunciar al que vam ser per dignitat. La prudència no ens pot fer covards.

7. El nostre lloc és el món, un món petit i ple d’opressions al qual cal una alternativa.

No podem oblidar que som un planeta finit i que no podem créixer indefinidament.. Els éssers humans no estem per damunt de la natura ni la conservem pura ex ovo; senzillament en fem part com en fa part el nostre planeta Terra (que és la nostra casa, la nostra llar: oikos>ecologia), que des d’antanyasses ha estat capaç de generar vida, i no pas una vida qualsevol, sinó una vida cerebral que ha anat evolucionant i encara evoluciona, una vida, en definitiva, personal, conscient, capaç de reflexionar (flexionar el pensament sobre el propi pensament). Segons el Dr. Oró la terra és una nau espacial que recorre els espais a milers de km/h, un veritable superorganisme viu (i malalt, perquè amb càrrega humana que ha sofert els darrers cent anys no aconsegueix autoregular-se). No podeu viure sense ser-ne conscients. I això vol dir saber com està distribuïda la fam al món, l’aigua, la sanitat, la pobresa (entorn de 3.200 milions de persones (la meitat de la població mundial) sobreviu amb menys de dos dòlars al dia. D’aquestes, uns 1300 milions disposen de menys d’un dòlar diari per viure (i això vol dir pobresa extrema).

8. Cerqueu espais per a la transcendència com postula la neurobiologia actual i no tingueu por de la re/ligió.

Avui, des de la biologia, es considera que l’ésser humà, a diferència dels primats del seu entorn evolutiu, disposa d’un cervell (hardware) i una ment (sofware, entesa com a funció seva) amb unes capacitats que van molt més enllà de les necessitats de supervivència; en efecte, la ment humana presenta unes determinades activitats denominades “de luxe” com ara la recerca de la bellesa, l’interès per l’ètica utòpica, l’organització d’activitats de lleure, el desplegament d’activitats simbòliques aparentment inútils, basades en mites capaços de crear una nova realitat per damunt de les realitats observables amb evidència experimental, per exemple, la religió.

9. La història (espai humà de la nostra vivència) pot acabar amb un cataclisme o en una apagada còsmica

Per a Francis Fukuyama a La fi de la història i l’últim home (1992), la història, entesa com a lluita d’ideologies, s’hauria acabat. Amb el capitalisme neoliberal hauríem arribat a una mena de bany maria sense utopies. Set anys més tard, a la cimera de l’Organització Mudial del Comerç de Seattle (1999) sorgí el moviment de l’altermundisme amb un eslògan que hem sentit recentment en el moviment dels indignats: “Un altre món és possible”.

I aquí els vaig explicar la diferència entre apocalipsi i escatologia eutòpica (que no utòpica).

10. Per a un creient cristià, no sabem com, però sabem que la cosa acaba bé.

La vida humana (que no és cap valor suprem: Mt 10,28) és la vida d’una persona cridada a participar en la vida de Déu mateix. Per a un creient la història, com diu el cardenal Carlo M. Martini, ha estat vista sempre més clarament com un camí vers una meta fora de la història mateixa i no pas immanent a ella. La història no és una simple suma de fets absurds o banals; es projecta enllà d’ella mateixa i més que estar oberta al càlcul està oberta a l’esperança. (23-VII-2012)