Lluís Busquets i Grabulosa

Pian piano si va lontano. Abans d’ahir hi havia convocada a Girona l’Assemblea general de l’AMI (Associació de Municipis per la Independència), que ja són 469 a més a més de 23 consells comarcals i la Diputació de Lleida, que també en formen part. Ben segur que en d’altres pàgines del diari n’han tingut puntual informació. L’AMI no deixa de ser una més de les organitzacions i entitats que pugnen per convertir Catalunya en un nou estat europeu començant pel parlamentari SI (Solidaritat per la Independència), seguint per ANC (Assemblea Nacional catalana), l’RCat de Carretero (Reagrupament, Independència, Democràcia i Treball) i acabant per organitzacions juvenils com la dels Maulets. Algunes, com l’ALE (Aliança Lliure Europea), aglutinen diverses formacions europees que treballen per l’autodeterminació, com ara ERC i el Partit Nacional Escocès), que presideix Eric Defoort; d’altres presenten iniciatives, com el cas de RCat, que demanava que Europa reconegués Catalunya en el cas que assolís la independència. La cosa no és tan fàcil. L’estament europeu no ho va pas acceptar de bones a primeres —no va trobar bases jurídiques en els tractats—, però sí que va considerar possible la secessió d’una part d’un estat europeu.

Justament el passat dijous 21-VI es va presentar a Brusel•les, a la seu del Parlament Europeu, l’European Partnership for Independence (EPI) o Aliança Europea per la Independència. Es tracta d’una organització sobiranista internacional integrada per moviments socials de nacions sense estat, concretament, Països Catalans, País Basc, Flandes i Escòcia, amb el repte d’aconseguir que la UE s’impliqui en els processos d’autodeterminació. El germen de l’Associació va néixer a Catalunya, en el marc de les consultes sobiranistes, quan Anna Arqué, que formava part de l’organització d’aquells referèndums, va anar teixint complicitats amb entitats de les nacions esmentades fins al punt d’assolir observadors internacionals en les consultes i esdevenir actualment portaveu de Welcome Mr. President, l’entitat que representa Catalunya a l’EPI, que ja va néixer amb un cert suport. Malgrat el gros de l’EPI siguin les nacions que hem esmentat, no es vol pas reduir a aquestes i es vol crear una comissió paral•lela on tinguin cabuda altres organitzacions i ciutadans que defensin els drets universals i l’autodeterminació. Una de les primeres iniciatives ciutadanes de l’EPI és que és que la UE legisli sobre el sobiranisme. Encara s’està decidint com articular la proposta, però l’objectiu no és altre que la Comissió Europea accepti iniciar la recollida d’un milió de signatures per tramitar la urgència d’aquesta legislació. La campanya per a la recollida de signatures seria una bona promoció per a l’autodeterminació. A més a més, si mai Catalunya votés la independència, Europa no es trobaria en calçotets a l’hora de decidir què fer.

L’AMI va ser una entitat impulsada per l’alcalde Vic, Josep M. Vila d’Abadal (CiU) i en pocs mesos aconseguí aglutinar la meitat dels ajuntaments del país. El repte actual és articular un lobby local o municipalista per poder pressionar el Parlament i el govern per tal d’avançat nítidament i sense complexos cap a l’estat propi.

L’estació final és l’organització d’una consulta independentista el mateix dia per part dels consistoris de l’AMI. D’aquesta manera serien els alcaldes els que agafarien les regnes d’aquest referèndum, a diferència de l’onada de consultes sobiranistes que va començar a Arenys de Munt i que va estar encapçalada per la societat civil.

L’AMI pretén que la cita sigui un èxit i, per això mateix, no pensa convocar la votació fins que no disposi del suport d’un nombre important de ciutadans que permeti i auguri la victòria del “sí”. Aquesta cita implica, amb tota probabilitat, l’intent de la incorporació de Barcelona i aglutinar almenys el 60% de la població —ara diuen estar en un 40%—, amb la mirada posada, això sí, no més enllà del 2014.

Què passarà després de la consulta? Parlar-ne es pura futurologia, però el president de l’entitat, Josep M. Vila d’Abadal, espera que les formacions facin un pas endavant i vagin a les eleccions amb un programa independentista després de veure que la majoria de la ciutadania aspira que Catalunya tingui un estat propi. Els alcaldes implicats consideren que la meitat dels municipis del país poden arribar a ser una força imparable i se senten legitimats perquè les adhesions a l’AMI han hagut de passar per plens i aprovacions per majoria absoluta.

Tanta eufòria pot ser contraproduent? Aconseguir la independència no serà pas un camí planer. Per això l’ex-presidnet Pujol parla d’un xoc de trens. Perquè Espanya pugui concedir el dret d’autodeterminació interna (auotonomia) i externa (independència) a alguna nacionalitat —Euskadi o Catalunya— caldria modificar la Constitució d’acord amb els complexos mecanismes que preveu el seu article 168 per a qüestions com la monarquia, la bandera o la unitat d’Espanya (i també podrien obligar-hi a l’hora de formalitzar un Estat simplement plurinacional). Recordem que la reforma constitucional ha de ser aprovada per la majoria absoluta del Congrés i del Senat. Suposant que això s’assolís, caldria tot seguit dissoldre les Corts i convocar eleccions. El nou ventall parlamentari —que, lògicament, hauria de reflectir el pes afirmatiu de la independència— hauria de ratificar també, per majoria absoluta, la reforma constitucional. Per últim, aquesta reforma caldria que fos sotmesa a referèndum a tot Espanya, com en el seu moment ho va ser la Constitució. I ja ens podem imaginar quin resultat sortiria. Ja he dit moltes vegades que tenim una Constitució que permet que els veïns de sota a casa ens vinguin a dissenyar els mobles i els espais i els quadres a les parets del nostre menjador.

El camí ha de ser diferent d’aquest. Per això, l’AMI, abans de preguntar a la ciutadania, vol anar pas a pas, seguint l’estratègia de l’associació. Vol incorporar més poblacions, guanyar gruix social, teixir complicitats amb d’altres entitats i grups que treballen pel mateix, bastir ponts amb el Parlament i amb el govern, i sobretot, fer feina de projecció exterior: mirar cap a Europa. A Europa ja no trobarà un àrid desert, sinó que es trobarà amb l’EPI, l’Aliança Europea per la Independència i a veure si seran capaços de tramitar una legislació.

La trobada de Girona havia de marcar les línies de treball per potenciar l’entitat i definir l’estratègia per arribar a l’objectiu final de la consulta. Altrament, els municipis independentistes, només donaran suport al pacte fiscal si suposa “la plena sobirania fiscal de Catalunya (caixa i clau de la caixa). Amb aquesta empenta del municipalisme, l’independentisme ha d’aconseguir un braç institucional? Cal esperar-ho. I que les sinèrgies no s’aturin! (9-VII-2012)