Sense interrogant, és el títol de la declaració de la “Conferència sobre desenvolupament perdurable Rio+20”, signada a començaments d’estiu (exactament el 22-VI) per 193 països membres de l’ONU, en una trobada que reuní més de 50.000 persones per commemorar la cimera de l’estiu de 1992, els acords de la qual —la reducció de gasos responsables de l’escalfament del globus terraqüi i, per tant, del canvi climàtic— ja es van passar pel folre la majoria de països el 1997 a Kyoto. Aquesta vegada, per curar-se en salut i no repetir el fiasco de la cimera del Clima de Copenhaguen del passat 2009, el govern brasiler, coordinador de la negociació final, es va afanyar a tancar un esborrany de mínims abans de la cita, cuinà un document sotmès a una breu consulta amb els delegats dels països assistents i el repartí a l’arribada dels líders que van evitar reobrir-lo per tal de no complicar les coses. Total, que en sortí un text qualificat de “feble, sense ossos ni ànima”, criticat per científics, ecologistes, líders indígenes i fins i tot per l’exministra de Medi Ambient i líder ambientalista, Marina Silva, que denunciava la inutilitat d’una cita que costà 150 milions de dòlars, si comptem els dos anys de trobades preparatòries. (Fins i tot Hillary Clinton es va queixar que el text exclogués atorgar a les dones “el dret de decidir si volen tenir fills i quants en volen tenir”.) Res d’estrany que representants de la paral•lela Cimera dels pobles plasmessin en un document aquest malestar en un escrit que van lliurar directament al secretari general de l’ONU Ban Ki-moon.

Si enumerem els aspectes més criticats de la cimera trobaríem aquests: 1) la falta de concreció en els objectius del desenvolupament perdurable —s’ha canviat el típic mot “sostenible” pel de “perdurable”— que hauran de seguir els Objectius del Mil•lenni de l’ONU a partir del 2015; 2) la no acceptació per part dels països més pobres de crear un “fons verd” de 30.000 milions de dòlars; 3) l’absència d’un calendari per a la retirada de les subvencions a les energies fòssils i a d’altres energies brutes i activitats nocives per al medi, que escalfen el sistema climàtic; 4) el desacord per crear un veritable “govern ambiental” global en forma d’agència de l’ONU, a l’estil de l’OMS o de la FAO; 5) La manca de propostes per a una fiscalitat global (impostos per a les transaccions internacionals) que limiti una llibertat de comerç i de mercat que no assumeix els costos ambientals; 6) l’excessiu suport al denominat “capitalisme verd” en detriment de l’oblit dels drets dels pobles.

Per exemple, en parlar d’“economia verda”, en el document, s’hi diu que és una de les “eines” per aconseguir un desenvolupament perdurable, tot i que admet que hi ha “diferents enfocaments, visions i models disponibles” segons “les circumstàncies nacionals” per aconseguir-ho. Quant als oceans, el text expressa el compromís d’eliminar la pesca il•legal i la sobreexplotació dels mars, així com de posar fi als subsidis de les tasques que causen sobrepesca (sense concretar com); abans del 2015 s’han de recuperar els estocs de pesca, un compromís que ve de la cimera de Johannesburg del 2002. Pel que fa a l’aigua i al sanejament es reafirma com a meta per al 2015 reduir a la meitat la proporció de persones sense accés a l’aigua potable ni als sistemes de sanejament. Igualment per a l’energia. Es donarà suport perquè puguin accedir als moderns serveis d’energia els 1.400 milions de persones que encara no ho poden fer. I, pel que toca al canvi climàtic, s’expressa la “gran preocupació” pels adversos impactes de l’escalfament del planeta i per la significativa retxa que hi ha entre les promeses dels països per reduir les emissions abans del 2020 i el camí que haurien de recórrer per evitar un escalfament perillós.

Quin va ser el paper d’EUA? Com que suposaven el que els cauria al damunt, és a dir, un acord de mínims en forma de llocs comuns promogut per les potències emergents (Brasil, Xina, Sud-àfrica), van deixar fer mantenint-se en segona fila (ells ja influeixen des del G-20!) tot eludint l’estigma tradicional de dolents de la pel•lícula i mantenint un perfil baix com correspon en èpoques preelectorals.

A Rio s’evidencià de nou la manca de lideratges, perquè també s’hi reflectí la impotència de la Unió Europea. Va resultar significativa la reacció de Connie Hedegaard, Comissària d’Acció pel Clima en valorar l’acord, en un tuit espontani: “Ningú no estava content a la sala de la reunió. Fins a aquest punt és un acord feble”.

En canvi, els països emergents (Brasil, Xina, Sud-àfrica i d’altres) guanyen influència. Mentre molts experts parlen de la necessitat d’evitar un creixement econòmic que no ultrapassi els límits biofísics del planeta (la terrible petjada ecològica!), els governs de les noves potències, desitjosos d’emular els EUA, no volen sentir parlar de “límits”. A les seves orelles aquesta paraula els sona a fre, condicionament o obstacle per a un creixement tradicional al qual no volen renunciar i emmascaren com poden encara que sigui amb fum (verd, per descomptat).

Dins dels objectius de “desenvolupament perdurable” hi ha un “mandat” per tal de completar l’indicador del PIB amb un altre que tingui en compte la conservació del medi ambient i el progrés humà. Però, quan pensem que des de Kyoto s’havia promogut d’etiquetar tots els productes d’acord amb la “petjada de carboni” per tal d’informar al consumidor de l’impacte ambiental en emissions de CO2 de tota mena de produccions (i tot just s’està començant a fer), sembla planar sobre la comunitat internacional un cert descoratjament a l’hora d’afrontar els problemes medioambientals. Què vol dir, per exemple, “transitar vers l’economia verda”? Això sol portaria un redisseny de tota mena de fabricacions i productes per tal de minimitzar-ne els efectes medioambientals perniciosos. Cert que crearia nínxols d’activitat i ocupació, però qui comença a estar-hi disposat? Qui li posa el cascavell al gat?

Els grans canvis per caminar vers una economia veritablement respectuosa amb el medi ambient vindran d’innovacions particulars, d’iniciatives empresarials o de les opcions d’aquells estats capaços d’arrossegar la comunitat mundial; difícilment procediran d’una cimera que concentri caps d’Estat i de govern o ministres que semblen incansables a l’hora de practicar l’ecoturisme de cimera en cimera. Per això cal plantejar-se la utilitat d’aquestes cimeres, de les quals en surten documents de cinquanta paginetes. “El futur que volem” no es aquest sinó un altre de molt més compromès, agosarat i efectiu. Amb acords seriosos i agències que obliguin a complir allò que s’ha signat. (17-IX-2012)