Ahir el Papa deixava Madrid i posava fi a la Jornada Mundial de la Joventut que el cardenal Rouco Varela havia preparat  amb zel i filigrana per mirar de negar el que diuen les estadístiques: que els joves passen de l’Església. En venir a Barcelona el passat novembre, arran del meu llibre Carta al Papa d’un creient crític, una persona em va etzibar que mai no hauria pensat que gosés interpel·lar el representant de Déu a la terra. Quan li vaig demanar d’on ho havia tret que era “el representant de Déu”, em va respondre que ho deien els Evangelis i em vaig adonar que  molta gent creu que els títols papals són poc menys que de dret diví o provenen de la Sagrada Escriptura.  Òbviament, l’Evangeli no diu res d’això. Em proposo aquí donar-ne clarícies. La paraula Papa prové del terme grec πάππας (páppas), que significa ‘pare’ o ‘papà’, mot usat per designar els bisbes de l’Àsia Menor primer i, després, a tots els bisbes, en especial els metropolitans i els de diòcesis de gran importància. (Ciprià de Cartago, per exemple, al segle III, és denominat “papa”.) La primera vegada que s’empra aquesta expressió per al bisbe de Roma  és en una carta de Cirici (cf. Carta VI en PL 13, 1164), de finals  del segle IV i només a partir del segle VI es va anar restringint al bisbe de Roma. Caldrà esperar al segle XI, exactament el 1076, quan Gregori VII el va exigir per a l’ús exclusiu del bisbe romà i dels seus successors, afegint-hi el qualificatiu de Sant (Papa Sant o Sant Pare). Avui hi ha una elucubració afegida: PAPA seria l’acrònim llatí de Petri Apóstoli Potestatem Accipiens (literalment: “El qui accepta la potestat de Pere Apòstol”). Se non é vero...
El títol original del Papa és el de Bisbe (επίσκοπος ='vigilant') de Roma, testimoniat per Ignasi d'Antioquia i Eusebi de Cesarea. Segons la doctrina del Vaticà II, fa part a l'ensems del Col·legi episcopal  i n'és el Cap visible, “en el qual rau la funció que el Senyor encomanà singularment a Pere”, segons el Dret Canònic, el qual afegeix  que “en virtut de la seva funció té potestat ordinària, la qual és suprema, plena, immediata i universal de l'Església i que pot exercir sempre lliurement”.
L'historiador  L. P. Qualben  explica el següent: quan l’emperador Constantí canvià la seu del govern de Roma a Constantinoble l'any 330, el bisbe de Roma  omplí, en realitat, el buit de poder a Occident i va començar d’assumir aleshores el títol pagà imperial de Pontífex Màxim de l'Església. En l'antiguitat romana,  el “pontífex” ('fer el pont') era el funcionari que tenia cura del pont amb barcasses sobre el riu Tíber; després arribà a ser un càrrec sacerdotal de l'Imperi (“fer el pont” s’entenia entre els déu i la humanitat), el qual va ser assumit pels emperadors a partir d'August. Quan l’emperador Gracià el Jove (359-383) hi renunciï, el bisbe de Roma n’assumirà el títol en exclusiva. No deixa de ser paradoxal que el títol passés del paganisme al catolicisme.
El Bisbe de Roma  va romandre com el cappare  més important de l'Europa Occidental quan, a finals del s. V, l’Imperi d’aquesta banda s’esfondrava; així va anar assumint gradualment  el poder de l'Estat  i va establir la pròpia supremacia, tant secular com religiosa. Bé que Lleó el Gran (440-461) ja n’havia posat les bases, es pot dir que el papat, com el coneixem avui, no començà fins al segle VI; els historiadors apunten a Gregori el Gran  (590-604) com el veritable  governador de Roma, el qual  defensà la ciutat contra els llombards; ell seria el fundador de la monarquia papal. Acabaren d’arrodonir  l’arquitectura del sistema, Carlemany (el qual volia ser el “rector Ecclessiae” juntament amb el papa i se sentia obligat a vetllar per la unitat de la fe),  el papa Gregori VII (1073-1085) —que va avançar vers una ”església imperial” perquè considerava superior la unció episcopal a la reial dels monarques — i  Innocenci III (s. XII-XIII). Els seus Dictatus Papae en les seves 27 proposicions resumeixen tots els seus poders fonamentals: cal estar d’acord amb l’Església  romana, tinguda per  infalible, per poder considerar-se cristià; el Papa, un cop ordenat canònicament, és sant per automatisme, únic legislador, font i norma de tot dret, jutge suprem i universal, que no pot ser jutjat per ningú; només el papa pot emprar  les insígnies imperials i li és lícit  destituir reis i emperadors; és l’únic home al qual tota la resta de prínceps li ha de besar els  peus. I es deia Innocent!
Justament el títol de Vicari de Crist l’emprà per primera vegada aquest Innocenci III  (Papa del 1198 al 1216) per fonamentar la seva autoritat i el Concili de Florència, al segle XV, definí el títol com ortodox per a tota l'Església. En un Corpus Jurídic canònic editat a París el 1612 (Decretal. D. Gregor. Pap. 9. lib. 1, de translat. Episc. tit. 7, c. 3. Corp. Jur. Canon, ed. París, 1612; tom. 2. Decretal. Col. 205) encara recollia una seva  Decretal en què s’hi diu que el romà Pontífex és el “vicari en la terra”, no només d’un simple home, sinó del mateix Déu, atès que el Papa és vicari de Crist, “veritable Déu i veritable home”. Després d'Innocenci III, Joan XXII, Papa del 1316 al 1334, en una de les denominades Extravagantes, anomena el Bisbe de Roma com "Dominum Deum nostrum Papam" ("Nostre Senyor Déu el Papa") i així encara es pot llegir en una edició d'Amberes de 1584; val a dir que més tard, en d'altres edicions del segle XVII, ja s'omitiria el mot “Déu” i el títol es quedaria reduït a “Nostre Senyor el Papa”. (Uf!)
Aquí val la pena  aturar-se un moment a considerar que el qualificatiu de Pontífex romà ha impregnat el “Credo” de l’Església catalana; mentre els catòlics d’arreu creuen que l’església és, malgrat la divisió dels creients, “una, santa, catòlica i apostòlica”, el credo català hi afegeix “i romana”, per expressar la seva proximitat al bisbe de Roma.  Però aquest títol no es troba fins al segle XVII i es consolida durant els segles XIX i XX.
 D'altres títols, a banda de Sobirà de l'Estat de la Ciutat del Vaticà (cosa que li permet ser rebut com a Cap d'Estat arreu)  han estat Successor del Príncep dels Apòstols, Príncep dels Bisbes, Primat d'Itàlia, Arquebisbe i metropolità de la Província romana, Pastor del ramat de Crist i Patriarca d'Occident (títol al qual Benet XVI renuncià el 2006). Més fortuna ha fet el  títol de  Servus Servorum Dei (Servent dels servents de Déu), el qual provindria de Gregori el Gran, que s’atribuí a si mateix un títol humil no pas per ganes sinó per contrastar-lo  amb el de Bisbe universal que s'atorgava el Patriarca de Constantinoble.
A aquests títols cal afegir-hi determinades insígnies com són l'anell del Pescador, la tiara, el solideu, i el bàcul pastoral. El primer, l'anell del Pescador (Anulus Piscatorius), un anell d'or que representa sant Pere pescant amb la barca i es remunta al segle XIII durant el pontificat de Climent IV, serveix de segell per estampar breus papals (la declaració de basílica del temple de la Sagrada Família el té). L’imposa i destrueix per a cada nou Papa el cardenal camarleng. La tiara o triregnum  és una mitra metàl·lica cenyida per tres corones d’or i pedres precioses i rematada per  una petita creu damunt d’una esfera amb la qual els papes eren coronats com a monarques.  El seu ús s’estengué des del segle XII fins a Pau VI, que, afortunadament, hi renuncià.  Antigament, la primera representava la sobirania sobre els Estats pontificis; la segona, el poder  espiritual damunt del civil; la tercera, l’autoritat papal damunt prínceps i reis. Actualment  es diu que la tiara simbolitza les tres facultats del Pontífex: ordre sagrat, jurisdicció i magisteri.  Joan Pau II va abolir el terme “coronació”  pel de “cerimònia d’inauguració del Pontificat” (Universi Dominici Gregis). Per la seva banda, el solideu, casquet que corona l’occípit usat per bisbes, cardenals i papa (en aquest cas, blanc, davant del qual se’l treuen els anteriors),  prové dels mots llatins soli i Deo, que volen dir que només es treu davant de Déu. Finalment, el bàcul pastoral, que en la península ibèrica no s’empra abans del segle VII, és el gaiato que porten els bisbes com a signe de la seva funció pastoral i se li lliura en la pròpia consagració.  (22-VIII-2011)