Lluís Busquets i Grabulosa

He tingut ocasió d’acompanyar la reconeguda professora d’ètica Begonya Roman a fer una conferència sobre bioètica. És una dona jove, ben vista en ambients progressistes molt diferents enllà dels universitaris. Nascuda a Petrel (Alacant, 1965), és doctorada en Filosofia per la Universitat de Barcelona (1993) —n’hi obtingué el premi extraordinari de llicenciatura i de doctorat— i n’és professora titular a la Facultat de Filosofia; a la Universitat Ramon Llull, del 2001 al 2007 dirigí la càtedra “Ethos”. La seva formació acadèmica la complementà amb estades a les Universitats de Von Humbolt en qualitat de becada, Heidelberg i Viena. Ha participat en diversos projectes d’investigació ètica, antropològica, consciència moral i drets humans, temàtiques sobre les quals ha publicat nombrosos articles en premsa i publicacions especialitzades. Col·labora amb l’Institut Borja de Bioètica —va ser un dels membres signants del cèlebre document Consideracions sobre l’embrió humà (2009), que l’episcopat català s’afanyà a desqualificar—, l’Institut de Teologia i l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. No vull esmentar els congressos internacionals en què ha participat en qualitat de ponent ni els cursos de màsters i postgraus que ha impartit —des de l’Institut Català de la Salut fins a l’Institut Oncològic de Catalunya— ni les branques que ha tocat. Entre algunes de les seves últimes publicacions destaquen Les Ètiques d'avui (1997); Ética aplicada (2001), Vers un codi ètic de l’esport (2004). Quan li demano que em distingeixi ètica i moral ho té molt clar. “La moral és vivència. A la pregunta «Què he de fer» es respon amb una acció. L’ètica és reflexió. A la pregunta «Per què ho he de fer i ho he de fer així?» es respon amb un argument”.

Li pregunto per què avui parlem tant de bioètica (per a ella, encara se’n parla poc i la societat se n’ha de fer més conscient). “La reflexió sobre els àmbits de la vida es planteja per quatre motius. En primer lloc, les societats són moralment plurals, perquè el bé es veu i es viu de maneres diferents. En segon lloc, perquè la revolució tecnològica i farmacològica de la medecina ha evolucionat més en aquests darrers quaranta anys que en la història precedent”. Li dic que té raó. Ara ens podem plantejar si prenem la píndola del dia després o no, si tenim dret que ens treguin el ventilador artificial o la sonda quan ens morim per poder-ho fer dignament... “En aquest punt sóc molt radical, jo. No només ens hem de plantejar el dret a morir-se dignament sinó el deure de morir-se quan la vida personal ja s’ha deteriorat tant que podem dubtar que hi sigui...” “Perdona, t’he interromput. M’havies dit quatre motius...” “Sí: el tercer és que cal acabar amb el paradigma mèdic paternalista, on el metge ho decidia tot i el pacient prenia paciència; avui cal practicar el paradigma autonomista, on el pacient ha de tenir la darrera paraula. La classe mèdica haurà d’aprendre a demanar permís abans de demanar perdó. Això suposa un gran canvi de mentalitat...” Tinc ganes d’interrompre-la i recordar-li el cas Sampedro... però ella se m’avança. “...Haurem de replantejar-nos què és verament eutanàsia...” “I el quart motiu?” “Mira, el nostre sistema de salut públic és bo. La gent n’està contenta. A les enquestes treu un notable alt. Això en països com els Estats Units de Nord-Amèrica, on encara no hi ha cobertura sanitària, ves-los-ho a explicar. Ara bé, haurem d’aprendre a passar d’un sistema de salut propi d’un Estat de benestar de preferències a un Estat de justícia, on les coses es facin a partir de valors, criteris, jerarquies, beneficis... És lícit gastar mils d’euros en un maluc artificial per a una persona de 80 anys que va en cadira de rodes i que no se la podrà deixar malgrat la intervenció? Quina qualitat de vida guanya? Què es deixa de fer practicant aquella despesa?”

Parlem de Habermas i dels dos llibres de Hans Jonas: El principio de la responsabilidad i Técnica, medicina y ética (Aplicación del principio de la responsabilidad). La conferència que va donar a Olot el 19 de març, convidada per l’Ecofòrum, du per títol “Bioètica: entre ciència, tècnica i ètica”. La doctora distribuí la seva xerrada en diversos blocs, començant per explicar en públic el que m’ha explicat a mi. En el seu segon punt, posà en relació la ciència, la tècnica i l’ètica, per trencar el tòpic positivista que la ciència és neutra, com si només observés dades sense interpretació possible (i per això el seu progrés racional). Òbviament, per a ella, la ciència no és blanca, té unes regles de joc, resulta impregnada de judicis de valor i, per tant, ha d’estar humilment disposada a falsar els seus resultats, de la mateixa manera que l’ètica es cognitiva, perquè per fer judicis calen bons diagnòstics que pressuposen coneixement. Esmaltava tota la seva dissertació amb exemples i, en aquest cas, posà el de la píndola del dia després: com podem judicar-la si no sabem si és o no és abortiva?

El tercer punt que tocà va ser el de la tecnociència; quan els aparells mèdics suposen inversions i subvencions els tractaments, proposà, és quan més cal fer interdisciplinarietat. És bo, exemplificava, poder tirar endavant un fetus de 500 grams, si no sabem quina qualitat de vida tindrà, quina despesa suposa ni què no deixarà subvencionar aquesta despesa que es podria esmerçar en d’altres objectius? Es preguntà quina ètica calia aplicar avui a determinats problemes i proposà tres punts: una ètica de la responsabilitat i no de les conviccions, la jerarquització de les solucions d’un problema i una transparència coherent que suposa valors (cal saber “d’on” dius el que cal fer?), accions i processos i conseqüències. Ja no podem dir, segons la professora, “Bé està el que acaba bé” o “Jo tinc la consciència tranquil·la perquè he actuat segons els meus principis”... Així distingí una ètica cívica per a la ciutadania, una ètica personal, una ètica professional de cara a la qualitat dels serveis i una ètica organitzativa, distinció que permet a una persona, per exemple, estar contra l’eutanàsia i votar-ne cívicament la despenalització. I en aquest punt opinà que ens hem de plantejar si tot el que és tècnicament possible és bo i si no podem arribar a malmetre una mena d’autonomia humana èticament sagrada, en el sentit que els canvis eugenèsics no poden provocar un íntim desballestament personal difícil, ara com ara, de prevenir.

Acabà proposant deu punts a millorar que fan de la bioètica un tema de futures reflexions. Entre d’altres esmentà els problemes que afecten el final de la vida (i es mostrà partidària dels documents de voluntats anticipades que frenen l’aferrissament mèdic) i els problemes que n’afecten l’inici. (En aquest punt esmentà que les clíniques estan assortides d’embrions congelats sense que els seus “amos”(un 70%!) responguin què en volen fer com és preceptiu (“Abandonar un cotxe suposa una responsabilitat del propietari i un embrió no?”, interpel·là.). Seguí parlant d’eugenèsia, de discapacitació, d’interdepèndències, de qui, com i per què fa retallades en sanitat o recerca, del problema de les diagnosis genètiques (una persona pot voler saber el que el seu germà vol ignorar) i, d’entre d’altres punts, avisà d’una medecina que s’apropa, la denominada “medecina defensiva” que despersonalitza la relació pacients-professionals fins al punt que aquests només arriben fins on arribaren jurídicament les seves responsabilitats. La gent que l’escoltà, al final, intervingué en un debat del tot animat... (16-V-2011)