Diuen que l’any passat va ser el pitjor any en mig segle per a l’economia espanyola, que va perdre el 3,6% del seu PIB. Però no va ser igual de dolent per a tots. Les exportacions de material militar, el 2009 assoliren un rècord històric: 1.346,52 milions d’euros, un increment del 44,1% respecte a 2008. Un veritable contrast amb el 16% de caiguda que van sofrir les exportacions espanyoles el 2009. Per primera vegada, un de cada deu euros de productes espanyols venuts a l’estranger correspon a armament i equips militars. Segons la Secretaria d’Estat de Comerç, el 39,4% de les vendes van ser a països de la UE (als socis de la UE i de l’OTAN van anar a parar, junts, el 64,78% del mercat exterior, enmig del qual cal comptar-hi una fragata a Noruega i cinc avions de transport per a Portugal) i també han pujat les vendes als EUA que passen de 22,3 a 55,4 milions (inclouen peces d’avions, de vaixells, vehicles, míssils i armes curtes).


El problema és el 35,2% de material venut fora de la UE i de l’OTAN, perquè la llei imposa la màxima cura en les vendes a “destins d’alta sensibilitat”. És clar que, feta la llei, feta la trampa, perquè “l’alta sensibilitat” assoleix diferents matisos segons els interessos i es poden despistar armes com a material policial (6,3 milions en exportació que han anat a parar a Angola, Bolívia, Veneçuela i Nicaragua, tots règims, com poden veure, d’absoluta solvència democràtica); per si tot això fos poc, queda aquella martingala del “material de doble ús” (civil i militar, i si no es pot vendre per un costat es ven per l’altre; deixem anar de passada, que el millor client de material de doble ús és Iran). Així, doncs, hem venut material al Marroc (vehicles tot-terreny, peces d’avions, recanvis d’armes lleugeres), a Colòmbia, Veneçuela (material antidisturbis i vaixells), Cuba (material de doble ús: elèctrodes de grafit i substàncies químiques), Mèxic, Brasil (munició i recanvis de blindats), Índia, Pakistan, Aràbia Saudita i fins i tot a Israel (a finals del 2009 encara no s’havien materialitzat vendes autoritzades de bombes, coets i míssils). De l’Àfrica subsahariana Botswana ens ha comprat avions de transport , Ghana vehicles, Rwanda radars, Kenya bombes d’aviació i Gabon recanvis d’avió. Quant al sud-est asiàtic, Tailàndia ens hauria comprat recanvis d’avió, Indonèsia armes curtes, Filipines peces d’armes esportives (ha!) i Malàisia, visors nocturns, vehicles per a tropes i la popa d’un submarí cofabricat amb França per valor de més de 180 milions d’euros (el segon millor client després de Noruega, que ha comprat per valor de 281 milions d’euros).


Quins destins no han estat autoritzats, doncs? Substàncies químiques a Pakistan, Iemen i Egipte; cartutxos per a Guinea Conakry; equips de descontaminació NBQ (nuclear, bacteriològica i química) a Síria; armes antiblindats i municions a Geòrgia, pistoles a Costa Rica. I res més. Business is business.


Davant de dades com aquestes, tan escasses als mitjans (les televisions mai no en parlen!) un primer comentari malèvol que salta a la vista és que Espanya ha progressat molt en això del material de la mort. Tanmateix, alguns ciutadans que es creien amb una certa consciència política i una certa mentalitat progressista s’escandalitzen que un govern que es diu d’esquerres faci aquesta política armamentística. Però l’escàndol és de pusil·lànimes. Tothom fa igual o pitjor. La hipocresia política europea no té mesura. Si entre finals de primavera i inicis d’estiu haguessin visitat, a París, l’Eurosatory, la fira d’armament terrestre més gran del món, haurien quedat tan garratibats com convençuts del que dic. Executius amb corbata i maleteta negra es passegen enmig de blindats com si es tractés d’un saló nàutic, proven metralletes com si fos un nou aparell de cuina, engeguen robots com si fossin aparells de gimnàstica i pugen als tancs com si provessin un nou model de cotxe. A l’entrada han de veure la fotografia que els mostren uns pacifistes quàquers (una bomba damunt d’una mare i una nena) i cartells com ara “La guerra és un negoci”, però hi ha algun malànima que alça el dit polze en senyal de victòria. (Per la bomba o pel cartell?)


Ah! Per cert: cap empresa fabrica estris de la mort ni armament. Cal alambinar la hipocresia. Els 135.000 metres quadrats serveixen per exposar material de “defensa”, de “seguretat”, de “protecció”. Es recerquen solucions finals: Food Solutions, Metalic Solutions, Strike Solutions, Textile Solutions... Solucions per a tot menys per a la mort. Més i tot: s’ha posat de moda l’ecoeficiència i el material ecològic com l’estand Nammo (Noruega) que mostra “munició no tòxica”. N’hi ha d’altra “no contaminant”. Quan alguna empresa com la Raytheon (EUA) assegura que els seus projectils són “letals” gairebé fa el ridícul. Smith and Wesson (EUA) exposa manilles de color rosa; Condor (Brasil) ofereix granades d’efecte moral (no mortal); Explorer (Itàlia) empra taurons per enemics contra les seves maletes blindades; Holger (EUA) dóna clauers en forma de míssil; Drytech (Noruega) ofereix un pica-pica de pasta bolonyesa envasada al buit. A l’estand del’MBDA Misile Systems (Gran Bretanya, França, Alemanya i Itàlia) regalen xupa-xups.


Em deixo moltes empreses al tinter: de la Weisensee (Alemanya) a la coreana Poongsan (la mostra de bales la fan en aparadors de cristall) passant per nord-americana Lockheed Martin, l’eslògan de la qual és “Mai no oblidem per a qui treballem). I el pitjor del cas que tots, vulguem o no, col·laborem una mica en aquest negoci. Hi ha pavellons de la Renault, de Mercedes, de Saab... per parlar de marques de cotxes. I molts altres d’aviació com la Boeing (“Un boeing, al cap i a la fi, és un míssil amb seients”, deixa anar algú) i la EADS o consorci entre Alemanya i França per construir l’Airbus.


Al pavelló israelià l’estrella és el tanc Merkava MK4 —xou audiovisual inclòs— que ha sortit per tercera vegada a l’estranger; les altres dues van succeir quan s’empraren per a les incursions al Líban i a Gaza.


Algú li diu a una noia quàquera dels pacifistes de l’entrada que perden el temps, que les armes serveixen per guanyar guerres i que són la resposta que el món necessita.
—Resposta a quina pregunta? —fa.

—A la pregunta del terror, a la pregunta del qui no vol parlar.

—Si les armes són la resposta, o no hem escoltat bé la pregunta o ens en cal una de nova.


Clip-Lok SimPak (amb sucursal ibèrica) ho empaqueta tot, té caixes per a tot, menys...caixes de morts. (23-VIII-2010)