L’Espanya de Zapatero és en hores baixes des del punt de vista internacional. El primer semestre d’aquest 2010 havia de ser un temps gloriós per al president espanyol i ara resulta que Europa se’n fum, de la seva presidència. Ensenyà la poteta al Parlament d’Estrasburg el passat 20 de gener dient que crearia ocupació i creixement i li van respondre que primer ho fes a casa. A cimeres econòmiques com la de Davos exposà tot el que pensava fer i li respongueren que allà s’hi anaven a presentar fets i no programes. Sarkozy i Merkel se l’han saltat com una fitxa de dames a l’hora de parlar de temes espinosos de la UE; per torna, a la premsa europea, a més, se li acudí crear l’acrònim PIGS per als cuers econòmics —Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya (i, de vegades, s’afegeix Irlanda a la llista)— i, malgrat el seu poc anglès, sap que la parauleta vol dir ‘porcs’. Quan al febrer s’insinuà que el CNI, Centre Nacional d’Intel·ligència, sospitava d’un complot de la premsa britànica amb l’objectiu de perjudicar l’economia espanyola, “The Economist” i “The Financial Times” es van fer un tip de riure acusant la insinuació de “ximpleria”. I a l’abril, amb els ulls d’Europa sobre la pell de brau, quan Miguel Ángel Fernandez Ordóñez, governador del Banc d’Espanya, aconsellà al govern augmentar l’edat de jubilació fins als 67 anys (els treballadors d’avui paguem els d’ahir i els de demà ens hauran de pagar a nosaltres, un sistema vuitcentista travat i a l’albir d’algun cataclisme), va respondre que “ni pensar-hi”, però, un xic després, en veure que els socis europeus no ho veien amb mals ulls, va corregir-se i va dir que “sí”, bé que força després, amb la resposta política, social i sindical, la decisió s’ajornà. I per postres, Barack Obama li digué que no assistiria a la cimera entre EUA i la UE prevista per aquest mes de maig a Madrid perquè... no tenia temps.


En la perspectiva casolana les coses tampoc no li rutllen. Per començar, un 20% de socialistes s’estimarien més, a hores d’ara, un altre candidat (Alfredo Pérez Rubalcaba o José Bono) contra la guàrdia continuista (Blanco, López Aguilar i Chacón). Rubalcaba té el suport tàcit de Prisa, enfrontada amb Mediapro, accionista de la Sexta, i amb qui té bones relacions Chacón. En segon lloc té el problema de la justícia. M’asseguraren que en el Fòrum internacional de Davos es parlà del descrèdit de la justícia espanyola fins al punt de considerar-s’hi menys imparcial i independent que la d’Egipte, Botswana o Nepal. I Alfons López Tena, ex-membre del CGPJ ho escriu! (“Avui”, 17-IV-10). Un home tan equànime com l’exconseller Ferran Mascarell escrivia: “El TC ha dinamitat els pactes polítics del 1978. El Tribunal de Comptes no ha fiscalitzat els comptes dels partits polítics; la corrupció ha conquerit i desprestigiat la política fins a límits impensables. El Tribunal Suprem s’ha convertit en un niu de pugnes gremials presidides per una lectura absolutament conservadora —i de vegades reaccionària— i fins i tot franquista de la realitat espanyola. L’operació contra Garzón és també una operació contra la llei de la memòria històrica espanyola; com ho és també una operació a favor dels encausats del cas Gürtel i del Partit Popular” (“Avui”, 18-IV-10)


I per postres, no hi manera d’entendre això que per a la metròpoli sempre ha estat “el problema catalán”. Maragall era la gota malaia (Zapatero en dia “mosca collonera”) amb el conte del federalisme, però ara Montilla li surt tan rebec com l’altre i quan no engega la Llei del cinema (50% de les còpies de films s’hauran de distribuir en versió catalana) li posa davant dels nassos que l’Estatut català és constitucional i li diu sotto voce que els membres del TC s’han d’inhibir (i encara més sotto voce li explica que el grau de desafecció a Catalunya creix). És clar que ell sap fer comèdia i fer veure que no li importen les consultes sobiranistes (entre la del 13-XII, la del 28-II i la passada del 25-IV, ja sumen vora de mig milió de catalans que demanen la independència), però com no li han d’importar? El TC demostrant la pròpia incompetència i la clivella del vot separatista creixent, amb eleccions catalanes a la tardor, com ha de poder estar tranquil?


L’intranquil·litza que Catalunya descobreixi, finalment, que allò del pacte constituent de 1978 i que va donar lloc al vigent sistema democràtic era una enganyifa. I els catalans que encara no en tenien l’evidència ho van descobrint! Constitucions obertes amb potencialitats federalitzants, sobiranies compartides i un Estat plurinacional a la cantonada? I un be negre! Cap pacte constitucional entre Catalunya i Espanya. De sobirania n’hi ha una i prou, la del poble espanyol. L’Estat no pot ser plurinacional perquè Catalunya no es cap nació. I punt. Els polítics catalans han ensenyat les vergonyes, certament, però la comèdia s’està acabant. Amb la conya del TC fins i tot l’“Avui” havia interpretat el missatge d’Espanya als catalans: “Vostès a Catalunya, es pensen que tenen un Parlament i que la seva ciutadania és dipositària d’una sobirania que s’expressa través del vot, però, com poden veure, el que legisli el seu Parlament i el que voti la seva ciutadania nosaltres ens ho posem al clatell” (“Avui”, 19-IV-10).


Els catalans anem descobrint la vera veritat, sí: té raó Zapatero. La Carta Magna de la nostra democràcia s’ha basat en una gran mentida fundacional com algunes ments lúcides ja denunciaren al seu moment. I Zapatero, que és intuïtiu, també s’adona que això sol trenca Espanya! Una Espanya considerada en propietat! En un país civilitzat, quan una part del territori convoca una consulta per decidir com vol viure el seu futur, l’altra part adopta una posició de correcció i de seducció. “Si hem fet alguna cosa malament, la corregirem, però no us n’aneu!”, ens hauria de dir la resta de l’Estat. Tenim l’exemple del Canadà: “Els unionistes intenten convèncer els independentistes fent-los reflexionar sobre les beneficis que obtenen mantenint-se dins la relació”. Aquí, és diferent. Aquí, com que ja s’adonen que una part del territori considerat propi, se sent diferent (Catalunya i Euskadi), i saben que no ens poden convèncer, ens tracten a coces, amb l’insult, l’amenaça i la por. Però ara, amb l’euro, en fan cada vegada menys, de por. I, si els catalans sabem girar els ulls a Europa, a Estrasburg, se’ls acaba el conte xinès de les seves lleis.


És l’hora dels pactes in extremis? Zapatero està cremat. Artur Mas està escamnat i Montilla ha descobert la pota del llop uniformador sota la pell d’ovella de Zapatero. Rajoy sap que si vol guanyar les eleccions ha de fer un bon paper a Catalunya, però mentre mantingui el recurs de l’Estatut al TC ho té cru. El problema és que ha esdevingut víctima de la seva creació: els seus han dit mal de Catalunya a la resta del territori i ara no saben com anar a la resta de territori aixecant el recurs.


Ha arribat l’hora que els polítics parlin clar i que no amaguin la veritat. Una part de Catalunya vol la independència. Amb mitjans, altaveus, publicitat i partits fent pinya, aquesta part podria arribar a ser important. Hem exhaurit tres models en els trenta darrers anys: el model Pujol (“Planto cara i pacto per endur-me peix al cove”), el model Maragall (“Vinc de bon rotllo, però amb fermesa federalista que ens farà canviar a tots”) i el model Montilla (“Sóc dels vostres, i em feu el llit?”) Si exigim un altre encaix, què s’hi juguen que abans de la independència ens oferiran el concert econòmic, la sobirania compartida i, si els convé, l’or de Moscou? Tot per fer-nos fer marrada. Es pensen que ens tenen la mida presa. (O veritablement... ens la hi tenen?) (17-V-10)