Sóc de l’opinió que és fantàstic que els resultats de les consultes sobre la independència de Catalunya després de la d’Arenys de Munt —la del passat 13 de desembre, la de fa una setmana del 28 de febrer i la propera tongada del 25 d’abril— semblin poca cosa a alguns i permetin a la premsa centralista considerar-les com un afer sense importància, gairebé fruit d’un residual catalanisme de la ceba. Com que els gens carpetovetònics no permeten observar minúcies i detalls dels esdeveniments, i aquests justament són del tot significatius, podria esdevenir-se que la independència els esclatés davant la cara sense que l’haguessin vist venir. (Cuba demanava un estatut d’autonomia....I ja ho vam veure.) Si és cert el proverbi aquell xinès que diu que si un dit assenyala la lluna només l’enze mira el dit, ja sabem com es qualifiquen els que miren només el dit. Els icebergs són bonics, vistos en la seva superfície, però el perill està en la massa de gel subaquàtica que traslladen! I això em sembla que és el que està passant amb aquests pseudoreferèndums sobre la independència. Per tant, tranquils: seguim com ara, sense fer gaire soroll. Seguim fent referèndums (perdó: consultes!) amb sordina. (Massa televisions estrangeres que s’hi ha interessat!)
Des de certa premsa que amaga en quines condicions es va fer —amb ERC sol·licitant l’abstenció i el PP reblant el clau o demanant el “no”—, també es diu que la participació al referèndum de l’Estatut 2006 va ser baixa (el 49,1%) i, així i tot, podem esgrimir que va ser més alta que en algunes eleccions europees (i, per això, ningú no les anul·la) i, encara avui, els polítics-prohoms dimitits i no dimissionaris pseudomagistrats del TC encara se’l passen com una patata calenta, el nostre Estatut. Que hem passat del 27,46% de participació en la consulta del 13-D al 21,55 en la del 28F? (I més que baixaran a la pròxima tongada, quan la consulta es farà en municipis no precisament sobiranistes i els socialistes catalans hauran d’ensenyar les vergonyes!) Normalitat pura: ni aquí vam fer-ne la forrolla necessària (la nostra emissora nacional és massa nacionalista, diuen), ni alguns partits no van deixar l’ambigüitat del ser-hi i no ser-hi, ni vam tenir al davant un front falangista capaç de despertar els ànims adormits. Ja veuran quan arribi la bona oportunitat! Recorden aquell “¡Habla, pueblo, habla!”, que ens foradava les oïdes a totes hores? Doncs, serà millor/pitjor.
És cert que els resultats no es poden confondre amb la voluntat política dels catalans tout court, però les consultes expressen una voluntat política in fieri, en construcció. I en podem deduir matisos i tendències del tot positius, com els deia. Primerament, cert, els resultats no són la foto finish de la independència, com deia S. Cardús, perquè ni manifesten una via impossible ni que el camí ja està fressat; però hi ha un fet, en aquest aspecte, interessantíssim: el “Sí” supera el 90% i el “No”no arriba al 5%! En segon lloc, es manifesta una voluntat desacomplexada; ja no parlem ni de “Dret a decidir” (que, si ho mires bé, no vol dir gaire res) ni de “segona transició” ni d’”autonomia plena” ni de“sobirania compartida” ni d’altres terminologies que eren simples eufemismes per amagar la paraula decisiva: independència. (Per això resulta tan interessant com increïble aquell estudi de la UOC en què els espanyols.... no ens posarien tancs a les rodes del nostre camí cap a la majoria d’edat.) En tercer lloc, les consultes —i aquesta és una clau de l’èxit— no tenen altres receptors que els que vulguin saber el resultat. Cap interlocutor final enllà dels organitzadors, però els emissors del vot han constituït una xarxa transversal d’edats i d’orientacions polítiques amb un assoliment impensat: la independència no és el simple objectiu de quatre eixelebrats sinó que està constituint una xarxa de caràcter central verge, amb més d’un 20% de ciutadans, que no sabem on anirà a parar ni com acabarà de quallar, però que es mouen millor que els polítics dels nostres parlaments, enxarxats en debats estèrils per solucionar un crisi econòmica sense la capacitat de generositat de no mirar el proper calendari d’eleccions. Sembla, finalment, que es dóna un desvetllament nacional que era en letargia i que algú haurà de saber endegar.
Ja sabem que els números canten: que Zapatero va haver d’empassar-se amb patates les balances fiscals, el deute amb Catalunya va resultar fins i tot acceptat per un ministre tan refractari com Solbes i del nou Finançament (que vam dur a discussió els catalans) mitja pell de brau en sortirà beneficiada... Doncs, bé: per als economistes, els números dels nostres negocis han de fer cada vegada menys por a les empreses catalanes. El 2008 les exportacions de Catalunya van representar el 26,7% de les de l’Estat tot i que, amb un 15,9% de població, el PIB sols en representava el 18,6%. Un any enrere, les exportacions de Catalunya a la resta del món van assolir els 49,678 milions d’euros (el 32,2% del total de la facturació de les empreses catalanes, mentre l’any 1995 només representaven el 23%); en el 2007, doncs, el mercat interior català hauria absorbit unes vendes del 33,1% (51.122 milions d’euros) i la resta de l’Estat el 34,5% (53.207 milions d’euros). Conclusió: Catalunya sap mirar Europa i la seva clientela hispànica va baixant i perdent gas.
La darrera: un informe recent de l’IESE sobre la competitivitat a Catalunya destaca una reducció en béns de baix contingut tecnològic (tèxtils i d’altres, llevat dels alimentaris), i que l’exportació de béns d’alt contingut tecnològic (electrònica, farmàcia o informàtica) guanyen pes. Catalunya, doncs, exporta, tant a la UE com la resta d’Espanya, productes de tecnologia mitjana-alta. La pèrdua de competitivitat catalana, tanmateix, segons el mateix informe, no es deu sols a la baixa productivitat (per sota de la UE), sinó al baix nivell d’educació i als endarreriments en estructures públiques que ha patit Catalunya des de 1975...(Fixin-s’hi: des del 75! La manca d’eix mediterrani en seria un exemple.) Quan la gent s’adoni que l’empobriment de Catalunya és degut que no ens deixen manegar les nostres coses, ja no caldrà fer les consultes amb sordina, sinó amb llum, taquígrafs i televisions d’arreu. <8/03/2010>
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada