M’agraden els epistolaris íntegres, sense supressions ni retocs. He anotat i publicat l’epistolografia de X. Benguerel amb Calders, Carner, Riba, Oliver i d’altres literats; i més que en tinc: Jordana, Ferrater Mora, Guansé... Mai no he permès de publicar epistolaris fragmentaris o reelaborats, anotats per mi. L’epistolari veritable, ho sé, pot resultar tan artificiós com unes memòries (un corresponent pot voler lluir davant l’altre, sucar pa en un afer concret, mostrar-se com realment no és, etc.), però té el valor de la improvisació, de la immediatesa i dóna a conèixer el tarannà íntim, l’ànima, dels corresponents. Té el perill de l’impromptu arrauxat, de l’exabrupte, de la invectiva que ranegi l’improperi, de la visceralitat, però el lector ha de saber que l’escrit és perible i circumscrit a una determinada conjuntura. Per exemple, els homes de lletres que es van haver d’exiliar es van formar una imatge ideal de la Catalunya que havien deixat; en tornar i adonar-se que imatge i realitat no es corresponien, tot eren blasmes i censures extremades. Joan Triadú rebia de totes bandes, i també Josep Faulí i altres noms que no vull esmentar. Recordo que en publicar el gruixut epistolari de Benguerel-Oliver, on, en algunes cartes, es deixava la feina de Triadú més avall de terra, el crític va donar una lliçó d’elegància: li dedicà dues pàgines al diari dient que era un dels llibres més interessants de l‘any i afegint que, respecte a ell, el temps havia posat i acabaria de posar les coses al seu lloc.
Ve a tomb el que dic perquè surto reflectit de manera encara pitjor a l’epistolari entre Mercè Rodoreda i Joan Sales publicat a cura de M. Casals. Es veu que, el 2-V-78, Rodoreda escriu a Sales queixant-se d’una meva entrevista (la carta s’hauria perdut). La vaig anar a veure a Romanyà i no li va ser fàcil explicar per què havia marxat de Barcelona deixant marit i fill. Vaig ser molt condescendent i em vaig deixar enganyar com si no sabés res del matrimoni Prat-Trabal ni de les seves vingudes extemporànies a Catalunya. Sales li respon assegurant-li que, en l’entrevista que servidor li havia fet, també li feia dir “tot de banalitats i bestieses”. Tot seguit, hi suca pa visceralment. Afegeix pel seu compte que sóc un d’aquests “burrrros” que entatxona en els escrits “llurs, quelcoms, àdhucs i quiscuns a tort i a dret” (el darrer mot no l’he emprat mai de la vida i els meus alumnes saben que sempre he estat crític amb aquesta mena determes) i fa trampes quan se’n fot que jo empri el mot nítols (‘entranyes’) ─ben present encara en la poesia actual!─ comparant-lo amb l’arcaisme castellà “asaz”. Fins i tot m’engega a dida esmentant la meva pobra mare quan escriu: “...no pensem més en aquest noi ni en els nítols que el van parir”. Per si tot això fos poc, es veu que li empipà que li demanés “Qui és per a vós Jesús?” Escriu a Rodoreda: “Jo, naturalment, que sóc cristià encara que indigne, vaig respondre «El fill de Déu fet home» ─però això és una resposta de catecisme, que no veig per què havia de sortir a cap interviu. O potser aquest Busquets i Grabulosa es va pensar que era un estirabot molt original?” Doncs, no. Vaig pensar tot el contrari. Per un home que havia passat del comunisme al cristianisme esperava una resposta més vital i menys formal, francament. Per això la vaig publicar. I, ho sento per ell, com que els entrevistadors servim els lectors i no els entrevistats, ho tornaria a fer.
Servidor, llavors, tenia una trentena d’anys, m’havia passat al català que mai no m’havien ensenyat a l’escola i dedicava els caps de setmana a entrevistar personatges de les nostres lletres (un aplec d’aquestes entrevistes va ser guardonat i tot). Era un principiant, és clar, però procurava fer les coses tan bé com podia, i de vegades em feia acompanyar per algú que sabés les coses millor que jo. Per exemple, a trobar la Rodoreda m’hi acompanyà circumstancialment Josep Missé (i en això s’equivoca la Casals en la nota que ofereix), perquè al vespre anàvem a veure M. Martí i Pol; ell n’era un devot a més d’un gran coneixedor de la seva poesia. (J. Tàssies m’havia acompanyat en la primera visita a Sales perquè acabava de fer un treball sobre Incerta glòria.) I dic primera visita (i aquesta és la bona!), perquè tractant-se d’entrevistes culturals sempre les deixava corregir pels meus entrevistats (i que ara recordi, llevat de Pla, ho van fer tots). En el que no transigia era que ningú es destrompassés cap dels quatre blocs de l’entrevista: itinerari vital i valors, transcendència, país i literatura. A què ve l’esquinçada de vestits de Joan Sales (assegura que la meva entrevista l’amoïnà “molt”), si després d’entrevistar-lo a la Generalitat, em va fer anar al seu domicili del Coll a portar-l’hi l’esborrany i el corregí com volgué? (Els epistolaris donen a conèixer els corresponents, sí.)
Tanmateix, servidor ja tenia adjudicada l’etiqueta de “burro” i la Rodoreda s’hi rabeja en un PS a la carta del 22-I-81. Segons explica, em vaig presentar un dia per altre al seu pis del carrer Balmes i a les 3 en comptes de les 5! No m’era permesa la més mínima confusió. La Rodoreda no s’imaginava pas que per ser a casa seva a les 3, servidor, que treballava fins a les 2, no podia ni dinar! Sort, escriu, que el porter no em va deixar pujar, però sóc “el burro dels burros” i escric, metafòricament, “amb les potes del darrera...” Ho entenen?
Ai las!, les coses canvien una mica a patir de la ressenya elogiosa que vaig fer al “Correo Catalán” de Quanta, quanta guerra... (L’editor no diu que em va fer immediatament una telefonada agraint-me-la a nom seu i de l’autora.) El 2-III-81 li escriu que, en la ressenya, m’esforço “a no desbarrar més del compte, amb una bona voluntat digna d’elogi”. Vaja, que em perdona la vida: ja és alguna cosa! També li explica que li he demanat permís per emprar fragments dels llibres de l’autora en un projecte de volumets didàctics promogut, si no recordo malament, pel senyor Arenas, que se’n va anar en orris... (No es tracta tampoc de cap dels volums que esmenta la curadora en la nota.)
Hi va haver encara més trobades, no reflectides al llibre. Els vaig tornar a entrevistar tots dos per a “Foc Nou”. Cap d’ells no va posar-hi la més mínima objecció. Ja no era “el burro dels burros”? Poc abans d’emmalaltir i morir, adonant-me que encenia cada nova cigarreta amb la burilla de la que acabava, li vaig dir per compliment que allò no era bo i que ella ens havia de durar molt de temps. “I si jo no vull durar, a vostè què li importa?” Tenia rampells així. Vaig canviar de tema. Al vespre em va fer trucar per Sales demanant-me excuses. Es pensava que m’hauria enfadat de debò. I, no: ni aleshores ni avui, malgrat els insults.
M’he llegit tot el Sales públic a més de tenir preparada tota la seva epistolografia amb Benguerel. Dic arreu que l’obra rodorediana és de les millors del segle XX. L’epistolari Rodoreda-Sales, malgrat alguns errors de l’anotadora, és una obra impagable. Llegeixin-lo, sabent, com deia Triadú, que el temps posa les coses a lloc. <30-xi-09>
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada