Finalment, fumata bianca. El passat 12 juliol ERC va donar el vist i plau al nou model de finançament que la ministra de la metròpoli volia consensuar amb els consellers reunits en això que en diuen el Consell de Política Fiscal i Financera. I ens ho volen vendre com l’acord dels acords, fillets!, com si fer complir les lleis —i l’Estatut és Llei— hagués de ser una batalla feixuga. “Millor que mai!”, ens repeteixen. Home, només faltaria! Castells, l’home que havia portat el pes de la negociació, va callar força. Puigcercós, a l’“Avui” parlava de recels: hi havia gent que té por que, amb un cert joc de mans, tot plegat es traslladi a la lletra petita de la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes i les xifres quedin aprimades. “El primer que en recela sóc jo”. Bona, aquesta! I, per si no havia quedat clar, ho repetí a TV amb en Cuní. Fem un pacte i ja en recelem. Fins on ha arribat al credibilitat dels polítics!

Aquest articulista recorda perfectament com la majoria de polítics i economistes ens havien dit que el finançament quedava blindat amb l’Estatut i va resultar que no. Hem hagut de pugnar durant un any i obtenir-lo amb fòrceps. I que, suposant que ara les coses es compleixin, l’any estafat, malgrat l’Estatut sigui la nostra Llei de lleis, no ens el recupera ningú. (Puigcercós ho reconegué a la TV!) Per tant, no ens vulguin enganyar, senyors polítics. El govern d’Espanya no ha complert els compromisos bilaterals amb Catalunya! Aquesta, la primera. La metròpoli, una vegada més, s‘ha sortit amb la seva.

Anem a la segona. Donant per descomptat que les virolles per a les comunitats (11.000 milions en una aplicació gradual de 4 anys, això és, fins al 2012) surten d’un augment de la cistella d’impostos compartits amb les comunitats autònomes (l’IRPF i l’IVA passen del 33% al 50% i els Impostos especials del 40% al 58%), voldria reflectir aquí, amb senzillesa, el nou model, que, en les seves línies mestres, és el mateix que Solbes proposava el desembre passat. Només que el 7.000 milions que ell insinuava han augmentat en 4.000 milions més.

Els fons són tres: 1) Fons de garantia dels serveis públics fonamentals (FG), que pretén garantir el mateix finançament per a tots els ciutadans en sanitat, educació i serveis socials, al qual es destinen el 80% dels recursos; 2) Fons de suficiència global (FS), destinat a la resta de competències no bàsiques (mossos, presons, llengua, energies renovables, transport urbà...), al qual es dediquen el 16,5% de recursos; 3) Fons de convergència doble (FC), dotat per l’Estat amb recursos addicionals fins al 3,5% restant (i aquí rau una de les trampes), compost per un Fons de competitivitat que premiarà les comunitats amb més esforç fiscal animant l’autonomia financera, i un Fons de cooperació per a les comunitats amb menys riquesa relativa (menys renda i pèrdua de població).

El 80% del Fons de Garantia s’origina així: un 75% de la bossa comuna dels tributs cedits a les comunitats, i un 5% de recursos addicionals provinents de l’Administració Central. Parlem clar i fem dues objeccions: primera, amb aquest repartiment no s’aconsegueix l’objectiu inicial, que era que es cobrissin tots els serveis públics essencials amb només el 65% dels recursos (Castells havia parlat del 65% al 75%; Solbes del 75% al 85%; i Salgado ha fet de Salomó); segona, atès que el Fons de Garantia es distribueix tenint en compte el criteri de la població, Catalunya no n’ha sortit gaire ben parada. Expliquem-nos: acceptar el criteri de població per fer el repartiment ha suposat que cada comunitat hagi fet els possibles per encabir-hi aquell paràmetre de ponderació que l’afavoria més, fins a establir-se aquests sis/set correctius en el model: dispersió, envelliment (més de 65 anys), superfície, insularitat, persones d’edat escolar (fins a 16 anys), població sanitària protegida, densitat (les dues darreres variables, s’alternen segons les informacions de què et serveixes). És obvi que nosaltres no podem competir amb superfície, envelliment, dispersió o insularitat... Pitjor: els nostres polítics s’han saltat les variables que ja preveia l’Estatut: immigració, costos diferencials, població en risc d’exclusió (d’aquests factors que ens afavoreixen, les altres comunitats no n’han volgut ni sentir a parlar).

Del primer fons, doncs, del Fons de Garantia, en sortim força escaldats. I del segon, del Fons de Suficiència? Ens posen els mossos i les presons d’esquer, competències que les altres comunitats no tenen, però, què s’inventaran per a les altres comunitats? Copio Elisenda Paluzie, Degana de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona: “Amb el fons de suficiència global l’Estat garantirà l’statu quo actual”. Malament, si un Fons es pot emprar per una cosa o per una altra, perquè, segons qui governi, ens haurem de tornar posar a patir. Del segon fons, en sortim... plomats.

Del tercer fons, el Fons de Convergència doble, ningú no en sap dir gaire res, perquè si és de signe contrari i aportat per l’administració, l’Estat el maneflejarà com vulgui.

En definitiva, llegint economistes que van més enllà de la veu del seu amo, de tot plegat es dedueix que el finançament per càpita de Catalunya en els serveis públics fonamentals pot continuar perfectament per sota de la mitjana de l’Estat. I en el conjunt de tots els serveis, tampoc no és clar que ens situem 5 punts per sobre de la mitjana com s’ha anat argumentant (ho ha escrit J. B. Casas, degà del Col•legi d’Economistes): l’índex 105 que es diu que s’assolirà el 2012 es dedueix de comparar el finançament total de Catalunya —que inclou presons i Mossos—, amb el finançament de la resta de les comunitats autònomes que no tenen aquestes competències. I ara s’entén per què ja no s’ha parlat d’aquells principis que semblaven intocables: bilateralitat, ordinalitat, anivellament... Recelem o pactem? Puigcercós necessitava el pacte amb Madrid, per continuar aquí el tripartit i esgarrapar espai de centre. Veurem si els ciutadans li donen la raó a les urnes. Allà, al fons, per a la gent d’ERC, hi hauria d’haver el concert econòmic! <24-VIII-09>