Ara que s’apropa la voràgine del Sant Jordi i encara no s’ha fet el rànquing de les novel·les més venudes (s’acabarà fent abans de la Diada), m’agradaria recomanar-los quatre llibres apareguts recentment i que són d’aquells que, si d’una banda demanen calma a l’hora de llegir, de l’altra deixen pòsit. Del primer és autor Pere Joan Sureda i Canals, enginyer industrial nascut a Santa Eugènia de Ter i es titula Del bressol a la cuneta (Girona: CCG Edicions, 2009); es tracta de la biografia del seu pare, l’exemplar saltenc Pere Sureda i Corominas, assassinat per ser un creient convençut i un fejocista declarat a Orriols el 25-08-1937, en els dies del desori revolucionari de la nostra conflagració incivil, quan l’autor tot just es trobava en procés de gestació. És un llibre, d’una banda, emotiu a més no poder des del punt de vista humà —s’hi alternen dietaris del biografiat amb d’altres testimonis dels tràgics fets que li tocà viure—, i, d’altra banda, sociopolíticament imprescindible, perquè forneix dades del tot rellevants. Per exemple, del degoteig de víctimes en terres gironines de la repressió revolucionària. Qualsevol ciutadà interessat pel rerefons del que va suposar el paroxisme històric del 1936-39 l’hauria de tenir en un prestatge per no oblidar-se’n mai. Sobretot, s’hi pot seguir l’esllavissament d’aquella Generalitat republicana no sols capaç de fer decrets depurant funcionaris, mestres i jutges amb una ambigüitat tan mesurada com per permetre’n la persecució (n’hi havia prou de ser “notòriament enemic del nou règim”) sinó de la seva persecució a l’Església (“es preciso destruirla como institución social”, proclamava “La Batalla” ), ordenant el lliurament d’imatges, gravats i quadres religiosos, creus o devocionaris —com més tard s’ordenà el lliurement de tota quantitat de plata superior a 300 pts— , l’agressió històrica més bèstia a la llibertat individual. Sureda té l’encert d’exposar les dues Catalunyes de què parlà el canonge Cardó davant del lector perquè sigui ell a valorar com va poder esdevenir-se que una Catalunya del tot minoritària s’imposés a la resta. I ho fa amb el coratge de qui no calla i amb la humilitat de qui perdona.


Els altres dos llibres són dos poemaris, l’un de la ceramista i escultora Josefina Peraire, titulat Pell de temps (Barcelona: Editorial Compte d’Aure, 2009), i l’altre de Joan Mercader, amb pròleg de Ricard Creus, titulat Quart minvant (Barcelona: Viena, 2009). De Josefina Peraire —alumne avantatjada del grup “Poesia Viva” de mestre Josep Colet, el qual caldrà que honorem algun dia com mereix— era interessant veure on s’abocava el seu itinerari poètic constituït per A l’ombra dels bambús (2001), Interiors (2003), Sucre amarg (2005), perquè, amb aquest darrer recull, semblava encallat en un cert negativisme. Ara, en canvi, el pessimisme sembla resolt per l’assumpció del pas del temps i l’espiritualització d’indrets vitalment significatius. El llibre té quatre parts, ‘Aromes breus’ (haikús i tankas), ‘L’efímer personal’, ‘Indrets’ i ‘Tardoral’. L’objectiu és alçar-se damunt la vulgaritat i la banalitat quotidianes mitjançant el fet d’estar disposat a la creació assumint la pròpia maduresa des del fet de sentir-se “quart creixent/ que aspira al ple,/ malgrat el temps en contra...”


I posats entre fases lunars, Quart minvant, de Mercader —quin immens error no haver-lo inclòs en l’antologia El paisatge d’Olot. La construcció literària de la Garrotxa (Avenç: 2009)!—, ens arriba després de Creuer (2008), un poemari mereixedor del premi Grandalla d’Andorra i del voluminós Memoràndum. Més de 60 anys intentant de ser poeta (Olot: Aubert, 2008), on ens aplegava, com una confessió íntima, els orígens ignots del seu bon fer poètic. Quart minvant va ser finalista als Premis Ciutat de Tarragona de 2006 i al Marià Manent de Premià de Mar el 2007. Vull pensar que, si no va obtenir-ne el guardó va ser perquè es tracta d’un llibre punyent, que certifica la fallida del cos i el declivi de la vida amb un iscurs dur, escarit, precís, sense concessions a l’optimisme; i això, és clar, no agrada als jurats que han d’atorgar premis. Tanmateix, en el quart minvant de la vida, el que compta és la passió amb què s’ha viscut, la recreació que n’hem fet (i les creacions que hi hem deixat) enllà del pòsit d’amor que s’ha anat escampant al llarg de tot el viatge. Per això el poemari, dirigit a un “tú” múltiple (a voltes el mateix poeta, a voltes la seva companya i encara el lector) té tot un ventall de belles reaccions enfront de la vellesa: des de la franca constatació del pas del temps, al sarcasme (“La vellesa no és dramàtica,/ si consideres l’alternativa”); des de l’assumpció del record, a la tendresa; des de l’escapçament de trossets de vida, la a perspectiva de la mort. Però, sempre, Mercader destil·la una saviesa que t’enriqueix com a lector, perquè la fas teva vulgues no vulgues sabent-te humà igual que ell mateix i, per tant, limitat i necessitat de cohort. Fixem-nos en aquest exemple: “He suspès el viatge fabulós/ vers la felicitat/ ara que sé que les petites alegries/ que de puntetes han passat/ sense adonar-me’n/ eren la felicitat.” I, justament, perquè el llibre planteja situacions de risc, el trobo més que mai obert al Transcendent com en aquest poema de fe condicionada: “si morir és adormir-se/ als braços de la fe/ amb l’esperança d’una nova vida,/ llavors no és res morir.”


El darrer llibre de què vull parlar és un volum pòstum de Lluís M. Xirinacs, Filosofia i pràctica de la noviolència (Maçaners: Abadia Editors, 2009), que malgrat el títol, es llegeix de forma senzilla planera, ja que és fruit d’un curs oral que dictà; tanmateix, suposa un enriquiment espiritual com pocs. Res d’estrany que hagi volgut prologar-lo Raimon Panikkar, de manera que es troben en un petit volum dues de les màximes personalitats religioses catalanes dels darrers temps quant a intel·ligència, testimoni i actitud. El llibre resulta, a més, tot un tractat d’espiritualitat per al segle XXI, tan malalt per la seva manca. Moltes vegades servidor mateix havia demanat a Xirinacs per què, atès que li sol·licitaven cursos sobre la noviolència (escrita així, sense guionet, com a actitud, per distingir-la de la simple lluita no violenta), no n’escrivia un tractadet. Ell solia respondre que Gandhi havia practicat molt més la noviolència que no pas n’havia escrit. “Jo també l’he practicada. La no violència és una força sense aturador. El tractadet ja l’escriureu vosaltres, quan jo falti”. Si ell ho volgué així, ara podem dir que gràcies a la Fundació Xirinacs ja el tenim a les llibreries. No se’l perdin. <20-iv-09>