Conte de Nadal (amb anacronismes de mala bava)

Això de les pàtries sotmeses ve de lluny. La tan desitjada “Pau als homes de voluntat”, que cantaven els àngels en néixer Jesús, més aviat brillava per la seva absència en aquelles antanyasses. Com tothom sap, els temps que envoltaren el naixement del Natzarè no van pas ser una bassa d’oli. Els romans, en el terreny que es denominaria Palestina a partir de la revolta jueva dels anys 132-135, s’havien comportat com els tancs del senyor Bush a Iraq des del temps de Pompeu; anys després, per disfressar un xic que aquells tocoms es governessin des de Roma, Marc Antoni deixà un reietó-titella —que es deia Herodes— a la Generalitat jerosolimitana (i Octavi August l’hi confirmà). Era tan cruel com els romans. Quan Jesús encara portava bolquers, la protesta per destruir l’àguila d’or que representava August a l’entrada del Temple acabà malament: els inductors van ser cremats vius. En morir el reietó esmentat, hi va haver conflictes a Sèpforis, capital de Galilea. La història ens parla de tres revoltes amb sang: la de Judes, fill d’un insurgent galileu (Ezequies), la de Simó i la d’Astronges. Varus, el legat de Síria, amb les legions, acabà les insurgències: va fer dos milers de crucificats. Ara bé, com que Herodes havia nomenat marmessor l’emperador romà, aquest va enviar un delegat comptable (Sabinus, segons Josep Flavi) que va rampinyar tresors del Temple, cosa que va tornar a alçurar la gent. Va caldre sufocar-la de nou. El Sanedrí (molt inclinat a fer declaracions sobre el dret a l’autodeterminació sense exercir-lo mai) envià un missatge al representant de l’emperador: “Que no provés de barrar el camí d’una nació que, després de molt de temps, estava en vies de recuperar la seva independència nacional” (en grec dels escrits de Josep Flavi deia exactament “autonomia pàtria ”(την πατριον αυτοομιαν: Ant XVII, 267; GJ II,53). Encara no havia sorgit de Galilea Judes de Gàmala, que predicava a tota la Judea (al costat d’un tal Sadoc) que s’havia de fer objecció fiscal, perquè els romans no sols no complien els pactes de finançament, sinó que sempre maquillaven el comptes de les balances fiscals imperials

Aleshores August ja havia dividit el territori en quatre parts i tres lots, entre els fills del reietó: nomenà tetrarques (hereus d’una quarta part del regne) Herodes Antipes (de Galilea i Perea) i Filip (de territoris a gregal de Galilea) i la meitat restant (Judea, Samaria i Iturea) l’obtingué Arquelau amb el títol d’etnarca. Aquest, però, no durà ni dos lustres: provocà milers de morts en una jornada de Pasqua i l’emperador el deportà a les Gàl·lies. Judea quedava annexionada a la província romana de Síria i un procurador romà hi feia de delegat del govern. Un d’aquests procuradors, Pilat, la va tornar a armar més d’una vegada. Va posar estendards al Temple amb l’efígie de l’emperador (els jueus no ho podien permetre), emprà diners del Temple per fer un aqüeducte i, encara, com que no tenia escrúpols, segons l’evangeli de Lluc (13,1ss) barrejà la sang d’uns galileus amb la de les seves víctimes (amb l’acord, és clar, del reietó de Galilea). Aquest, Herodes Antipes, va tallar al cap del Baptista, amb gran enuig de Jesús, que n’havia estat seguidor.

Cal saber que els romans deixaven que al territori hi hagués diferents tendències polítiques (“Divideix i venceràs”). Ells prou tenien sotmesos els que tallaven el bacallà, una mena de sucursalistes madrilenys de Roma denominats saduceus; els deixaven els negocis dels ajuntaments del Temple i tots contents. Aquests tenien en contra tothom: la part nacionalista dels herodians i també els essenis i els fariseus (que eren els segons a remenar les cireres del Sanedrí de la Generalitat). Val a dir que els essenis volien ser els purs, els de les mans netes; sempre havien tingut una entesa natural amb els fariseus, que duien la veu cantant del Sanedrí de la Generalitat i guanyaven unes eleccions darrera de les altres. (No eren mala gent, els fariseus —avui dia els experts estan convençuts que Jesús hi era afí—; els evangelis ens els hi presenten, perquè, quan es van escriure, es barallaven justament amb uns quants eixelebrats seguidors de Jesús per veure qui sortia menys mal parat davant dels romans després de la catàstrofe de l’any 70.) Diem, per entendre’ns, que els fariseus deixaven tocar poder als essenis, però no els deixaven repartir el joc. Així les coses, una vegada, un dels seus cabdills es va sentir menystingut pel cap dels fariseus, i va escriure un llibre dient que calia canviar de companys de viatge i que es veia en cor de convertir a la causa nacional jerosolimitana els saduceus (sucursalistes jerosolimitans dels nacionalistes romans). Tot i perdre les eleccions, va anar a buscar els saduceus per fer un triumvirat amb els seus i els herodians, justament quan el cap de l’Imperi, Tiberi, visitava la Plaça de Sant Jaume de la colònia, oferia un finançament que aturés la sagnia que des de l’Imperi es feia a les arques del Temple jerosolimità i sol·licitava que des del Sanedrí s’escrivís un nou Estatut amb la promesa que seria respectat des de la metròpoli.

Així, l’emperador de les romanes Hispànies va tenir-los tots entretinguts, essenis, saduceus, herodians i fariseus, i vist que el cap dels saduceus va gosar presentar-li l’Estatut sortit del Sanedrí, el va canviar per un altre menys del morro fort. Aquest va aconseguir de l’emperador la promesa que el Tribunal Imperial no rebaixaria l’Estatut —el qual ja havia estat ribotat pels pròcers de l’Imperi— i que Roma compliria l’article dedicat al Finançament, ja que resultava signat i rubricat amb laca de Llei Orgànica Imperial). Malgrat la seva debatuda oratòria, el nou cap del Triumvirat era tan bona persona que s’ho va creure i no va anar de vacances esperant que el dia 9 d’agost (quan s’esqueia la data financera acordada en Llei Orgànica esmentada), li diguessin alguna cosa des de la metròpoli. Res: ni ase què fas aquí. De Roma estant se’l van passar per l’entrecuix, a ell, al representant dels herodians, al dels essenis i fins i tot al dels fariseus. Uns quants mesos després d’entrar en vigor el nou Estatut, el Tribunal Imperial (un Tribunal de Justícia que no ho era perquè volia imposar-se sobre el poble que ja havia referendat les coses!) el declarà invàlid, il·lícit i il·legal, l’Estatut, i va deixar en calçotets tots els cappares del triumvirat (i els que no n’eren).

El de les mans netes, que ja les duia brutes i en comptes de convertir ningú s’havia convertit ell al poder, va dir: “Se’ns veuen les vergonyes! Hi ha pla B?” “No, però hem de fer alguna cosa”, respongué el President del morro menys fort. S’armà de coratge i la va fer. Va organitzar un nou referèndum a partir de la lletra del nou Estatut invalidat des de la metròpoli estant.