Sobre el “Tancament de caixes” i el “Memorial de greuges”)

La història es repeteix i les vegades que ho farà si no sortim de la situació en què ens trobem des de fa un segle. “Ningú no és més esclau que aquell que falsament es creu lliure.” Ara, en el pla ideal de la opinió pública, som en un amena de Solidaritat catalana (1906). Els partits volen anar a la una en el tema del finançament. En el pla real, les coses van d’una altra manera. Des de la metròpoli saben que les colònies solen jugar amb moltes fanfarronades (ells en diuen “faroles”.) Ja vaig escriure aquí a l’estiu que hi hauria pressupostos amb els vot del PSC-PSOE. Era fàcil fer deprofeta.

Quan a l’agost vaig proposar que si no teníem finançament calia fer objecció fiscal, un polític em va dir que estava demanant un impossible “tancament de caixes”. No era cert. El “tancament de caixes”, la protesta de comerciants i industrials barcelonins el 1899 va ser unànime davant dels increments tributaris establerts pel ministre de finances, Fernández Villaverde, per tal de fer sortir el govern del malpàs econòmic que patia per la pèrdua de les darreres colònies. (Una pèrdua, com la de Cuba, que va venir per no donar l’autonomia que demanaven els cubans, recordem-ho!) Des del govern de Madrid, una i altra vegada s'havien negat a reformar o a reconsiderar l'exagerada contribució catalana a les despeses de l'estat espanyol, abusivament administrat pel centralisme. La seva premsa atacà ferotgement l'actitud catalana, titllada de separatista i antiespanyola, mentre els partits catalanistes es manifestaven amb una intensitat creixent. Exhaurits els terminis de pagament i les pròrrogues concedides, encara quedaven prop de 7.000 contribucions per pagar i la delegació de finances de Barcelona exigí a l'alcalde Bartomeu Robert que autoritzés l'entrada d'agents executius als domicilis dels morosos. L'alcalde es tancà en rodó i la seva reacció va provocar la indignació del govern metropolità. Sense més retard, el ministre de finances telegrafià una ordre reial a l'alcalde, el qual no va tenir més remei que signar. Tanmateix, dimití immediatament. Els comerços tancaren en senyal de protesta (13 d'octubre) enmig d'una gran efervescència ciutadana que dugué el govern a suspendre les garanties constitucionals (24 d'octubre). Aquest fet desencadenà la dimissió del llavors ministre de justícia, el català Manuel Duran i Bas. (A veure si n’aprenen Corbacho i la Chacón —el PSC-PSOE, vaja!—, si el finançament va tot com vol Solbes.) El govern dissolgué la Lliga de Defensa Industrial i Comercial, i el 27 d'octubre el capità general declarà l'estat de guerra a Barcelona. Els resistents al pagament havien de ser jutjats per delicte de sedició. Alguns gremis de Madrid, Saragossa i València s'adheriren al moviment de protesta, però no assoliren gaire ressò. Foren empresonats cinc comerciants (1 de novembre) i clausurades nombroses botigues, amb nous empresonaments (dia 9), fet que provocà un nou tancament dels comerços. Però la situació era insostenible per als implicats i, a la primeria de desembre, el moviment s'aturà amb la claudicació.

Claudicàrem, sí, com sempre, però el ressò d'aquestes accions tingué una influència decisiva en el reforçament dels corrents catalanistes. I l’objecció fiscal, recolzada per la Generalitat com des d’aquí proposàvem, gràcies a les possibilitats del nou Estatut, no podria pas portar l’estat de guerra.

Estem parlant de respostes a la retallada d’Estatut i finançament que ja s’haurien d’estar gestant. Si no ens atrevim a l’objecció fiscal, caldria almenys posar en acció el que es va fer quatre anys abans, com ha proposat el senyor Ridao: el Memorial de Greuges a la Monarquia (1885), tot col·laborant, com aleshores, el sector polític, l’econòmic i la intel·lectualitat cultural. Amb el nom de Memorial de greuges es va conèixer popularment la Memoria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña, que consistia en una colla de reivindicacions polítiques i econòmiques motivades pel conveni Espanya-Gran Bretanya i els intents d’unificar el Drety Civil. Els experts opinen que cal considerar-lo el canemàs de les futures Bases de Manresa de 1892.

Després de donar-se a conèixer en un acte públic celebrat al vestíbul de la Llotja de Barcelona, en presència d'una nodrida representació d'entitats econòmiques, polítiques, culturals i professionals del país, fou portada a Alfons XII. (A Madrid,doncs, ja sabien què els esperava; ara no saben res perquè no hem preparat res.) Joaquim Rubió i Ors presidia l'acte i mitjançant l'entrega del document, adreçat al rei a l'estil dels greuges de les antigues corts catalanes, s'exercitava el dret de petició que reconeixia la Constitució de 1876 i que permetia elevar al rei les reivindicacions polítiques i econòmiques de Catalunya. El redactor ponent de la Memòria fou Valentí Almirall, però en la comissió formada per a redactar-la hi col·laboraren representants de diverses ideologies, entre els quals s'hi comptà Àngel Guimerà. El document encara avui és tingut pel catecisme catalanista i, de fet, aquest va ser el primer acte polític del catalanisme en el camp oficial de l'estat espanyol. Partint de la dualitat Catalunya-Castella i de l'opressió històrica que ha patit la primera per part de la segona, Masspons i Labrós hi presentava el regionalisme o el particularisme com el moviment que havia de regenerar l'estat espanyol en oferir una reorganització de l'estat monàrquic.

Guimerà envià una crònica des de Madrid que "La Renaixença" va publicar l'endemà dels fets i que va suscitar una greu polèmica a la capital espanyola. Diu Guimerà en la seva versió telegrafiada de l'entrega del document: "Els Reis han rebut la Comissió de catalans. (...) El Rei digué que rebia satisfet els representants de Catalunya i una Comissió tan notable en ciències, literatura, arts i indústria. Que comprenia perfectament aquestes reclamacions perquè Catalunya complia millor, amb al seva laboriositat, la llei del treball imposada per Déu... Que gràcies a això, Espanya no era una nació exclusivament agrícola, i per tant pobra, de manera que si Espanya té indústria ho deu a Catalunya. Que Espanya sense indústria i sols amb els seus recursos naturals no podria alimentar els seus habitants... (...) Digué que de totes maneres Catalunya podia emportar-se la seguretat que seria el seu advocat convençut en les qüestions de la seva indústria i les seves lleis, perquè quant a la primera era proteccionista, i que era tan individualista com la Comissió pel que respecta a les lleis. Digué, finalment, que rebia amb molt de gust la Memòria i que tindria interès a estudiar-la".

Malauradament, aquests desigs no van arribar a materialitzar-se mai després de l'autèntica tempesta política desencadenada a Madrid un cop coneguda aquesta crònica, i pel fet ineluctable de la mort del rei el novembre del mateix any.

Que un Memorial semblant només faria bum-bum, no serviria per aconseguir cap finançament just? D’acord. Però a Madrid tindrien alguna cosa per entomar, més enllà del nostre silenci mesell, i quedaria per a la història una vegada més. I tindríem un segon catecisme catalanista posat al dia! Fins que aprenguem a ser majors d’edat. <1-xii-08>