Si guanya Zapatero...", serem cornuts i pagarem el beure com sempre.
Amb les balances fiscals calculades segons el mètode Solbes (càrrega-benefici i no el mètode de flux monetari) va quedar prou clar -no pas com hauria d'haver quedat, tanmateix- que la nostra solidaritat era excessiva. I d'això se'n diu espoli. Tot plegat ho havia de corregir l'Estatut... Abans-d'ahir expirava el termini perquè es complís el finançament d'acord amb l'Estatut de Catalunya. I el més calent és a l'aigüera: en tot Catalunya només es va sentir un terrible "Aaaaiiiii!" (Els darreres sempre fan mal, encara que els violadors públics mai no siguin perseguits.) A Madrid no entenien el perquè. Diuen que els catalans ja hi hauríem d'estar acostumats...
Ells es passen el nostre Estatut, tingui el rang de llei que tingui, per l'entrecuix. I res de res: el dia 9, ni cinc de calaix... Recordem-ho: no vam tenir l'Estatut sorgit del nostre Parlament, com havia promès ZP. Ens el van retallar a la comissió de la metròpoli presidida pel senyor Guerra ("Cuando salga de mi comisión no lo va a conocer ni la madre que lo parió"), ens el van fer aprovar per totes les Cortes. I, ara, la torna: una llei aprovada no es compleix!
Si és cert que tampoc els números de l'Estatut no són clars, aleshores tenien raó els economistes joves (Paluzie, Tremosa, etc.) quan deien que els números de l'Estatut estaven mal fets encara que ningú no donés importància a aquelles veus (ara ho paguem). Si els números són clars, com diuen els nostres polítics, aleshores cal, en primer lloc, denunciar al Tribunal Constitucional l'incompliment de l'Estatut per part de l'Estat i, en segon lloc, mantenir-se ferms fins que el senyor Solbes es rasqui la butxaca. El que no val és acceptar el que diu quadrant el cercle de la ironia el vice-president econòmic: no es compleix el finançament estatutari per ambdues parts. És a dir, no acceptar el seu "trágala" seria un incompliment català! No, escolti: vostès no compleixen. I després es queixen quan Catalunya diu que no troba l'encaix amb Espanya..
ZP se la juga i no se n'adona. Quan té el front obert amb els bascos (referèndum Ibarretxe) hauria de ser més llest i deixar una mica contents els catalans, que li han fet guanyar les eleccions per segona vegada. Van massa incompliments. Algú no recorda que el traspàs dels aeroports havia de ser fifty-fifty i no aquest ridícul 19% de participació autonòmica en la privatització d'AENA? I que Rodalies Renfe havia d'estar traspassat el gener del 08 amb els diners corresponents (5.585 milions d'euros!) segons la darrera promesa de ZP? "Fets, no paraules", era l'eslògan del president Montilla. Doncs, vinga: fets! Res de paraules. Res de fer el bocamoll dient que els diputats del PSC no aprovaran els pressupostos del govern! El govern de la metròpoli, tranquil. Els mateixos pressupostos de l'any anterior. Fantàstic! I la culpa, dels catalans.
No, no. Cal jugar més fort. "ZP, te queremos, pero queremos más a Catalunya!". Ara és l'hora de demostrar-ho. Començant perquè el tripartit deixi clars els números que deien que eren clars a l'Estatut. Quant ha de pagar l'Estat? No han de fer sortir Miquel Valls, president de la Cambra de Comerç de Barcelona, dient que la Generalitat ha de rebre entre 3.500 i 3.800 milions com encara no fa quinze dies va fer . Ho ha de dir el tripartit. Ho ha de fer el govern. Sense més pors.
Entre fets i paraules, de moment es preparen paraules. Una manifestació espectacular per al proper 11-IX, nous torns de reunions bilaterals, no votar els pressupostos... Parole, parole, parole... Algú recorda què va ser el "tancament de caixes"?
És hora ja de parlar d'objecció fiscal (una objecció fiscal assenyada). Aquí va una proposta de fets. A partir d'ara, la Generalitat obre un ens tributari, amb una bona cobertura jurídica, i tots els catalans paguem els seus impostos allà. El 5 de novembre seran centanars de milions perquè és la data última per satisfer el segon termini de la renda. La cobertura jurídica per a tots els catalans ha de ser la mateixa: "Si vostès, senyors del Govern central, no compleixen els terminis de les lleis, els ciutadans tampoc els volen complir amb vostès i ho fan amb la Generalitat". Ningú podria ser multat perquè hauria pagat el seu import de renda. A veure quin jutge podria tenir la barra de condemnar un sol ciutadà!
Ja ho sé que se'm dirà que això és utòpic i que els assenyats polítics trobaran tota mena de pegues a un comportament així. Però aleshores que no es queixin de desafecció de la ciutadania (mai tan alta com ara!). Els ciutadans estan -estem- farts de paraules i volem veure activitat política, solucions, alternatives. N'estem tips que ens les vagin engaltant.
El conseller Castells ha fet els seus deures, sí, deixant palès que l'Estat hauria de transferir 12.000 milions a les comunitats autònomes perquè puguin atendre les seves necessitats de despesa. Aquestes han augmentat més ràpid que les del Govern central, mentre que els ingressos dels territoris autonòmics han disminuït en relació als ingressos del Govern central (i així i tot es vol quedar el 50%). Però el govern ha d'anar més enllà del conseller. I l'únic que està demostrant el govern, si l'Estat no complia l'Estatut, és que no té cap pla B. L'objecció fiscal n'és un (i podria ser el començament del concert econòmic de què parla el senyor Iceta).
Cert que hi ha d'haver un front comú sense cap temptació partidista. Però amb una estratègia clara, de la qual els ciutadans puguin seguir-ne tots els passos. No n'hi ha prou de demanar suport a la societat civil, d'alçar institucions i municipis el proper 11 de setembre. Cal saber que si no s'assoleix A, es farà B. I si falla B, anirem per C...
Ja ho veuran com tard o d'hora hi arribarem, a l'objecció fiscal. Sé molt bé quina ha estat la història de les relacions Espanya-Catalunya; i sé allà on, a ells, els pica de veritat... <11-viii-08>
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada