Els 200 individus més rics del món posseeixen tants diners com el 40% de la població mundial. I, això no obstant, 862 milions de persones passen fam. Hi pot haver una vulneració pitjor de la dignitat humana? Del 3 al 5 de juny passat, representants de 180 Estats -entre els quals 50 líders mundials- es reuniren a la seu de la FAO de Roma, organisme de l'ONU per a l'Agricultura i l'Alimentació, a fi de debatre sobre la manca d'aliments al món i l'increment dels seus preus. Ban Ki-moon, secretari general de l'ONU, advertí, a l'inici, que la producció d'aliments ha de pujar un 50% abans del 2030 per cobrir la demanda actual. (S'ha calculat que la població africana es dispararà els propers anys i que, si no es produeixen més aliments, en lloc de 862 milions de famolencs n'hi haurà 1.400!).


Però els líders (entre els quals, els presidents Mugabe, de Zimbabwe, i Ahmadinejad, de l'Iran, que van cridar molt l'atenció) no es van posar ni d'acord sobre les causes de l'increment dels preus alimentaris. Per a uns (Cuba, Iran...), el capitalisme i les seves multinacionals especulen amb els preus del menjar i dels carburants; per a d'altres (Sri Lanka, Djibuti...), la utilització de cereals per a biocombustibles n'és una de les causes; encara hi ha les pràctiques comercials deslleials denunciades pel Brasil (llegeixin subvencions a agricultors europeus -la cèlebre PAC: Política Agrària Comuna-) o que els 22 Estats de l'OCEDE (Organització per a la Cooperació Econòmica i el Desevolupament) hagin reduït un 8,5% les seves quotes compromeses.


Ja fa uns tres mesos tant el Banc Mundial com el Fons Monetari Internacional s'ocuparen d'aquesta crisi. Robert Zoellick, president del BM, va donar l'alarma: un mínim de 33 països estaven amenaçats d'inestabilitat a causa de l'explosió dels preus, entre els quals potències regionals com ara Egipte, Indonèsia o el Pakistan, on l'exèrcit havia de protegir combois de farina.


I quines serien les causes de l'explosió de preus? Heus-ne algunes aquí: a) La població mundial augmenta constantment, mentre que les superfícies conreades disminueixen; b) el canvi climàtic ocasiona pèrdues irreversibles de terrenys agrícoles (sequeres, tempestes, riuades, erosió...); c) l'augment de terrenys per a pastura de bestiar, a causa dels hàbits alimentaris modificats, té una rendibilitat substancial menor; d) l'eliminació d'aranzels proteccionistes exigida pel Banc Mundial ha perjudicat l'agricultura local; e) l'especulació en la pujada de preus alimentaris i de carburant ha ampliat terrenys per a "conreus energètics" en comptes de cereals o dacsa alimentària; f) els milions de víctimes en ?guerres civils no sols necessiten més ajuda humanitària sinó que deixen de ser productors...


Tanmateix, a la trobada de Roma, es va parlar ben poc (o gens) d'aquests punts. I això que els avenços assolits en anys precedents contra la fam s'estan quedant anorreats. De moment encara no és un problema global i dràstic. Afecta més els països pobres -gasten més que els rics en menjar i beure-, perquè és una crisi mundial d'aliments bàsics. Uns simples exemples: al Líban, els queviures s'han encarit d'un 145%; l'Iraq i el Sudan, abans graners d'Aràbia, avui depenen del programa d'aliments de l'ONU per sobreviure. Se sap que amb l'ajut de l'enginyeria genètica es podria resoldre el problema global de l'alimentació multiplicant-ne la producció; el que no sabem és a quina velocitat.

Altrament, es va covant una mena de nou conflicte Nord-Sud: la competència per les millors terres de conreu. Per al senegalès Jacques Diouf, director general de la FAO, la gegantina i creixent demanda de la Xina i l'Índia podria esdevenir una catàstrofe. Xina té una quarta part de la població mundial, però només el 7% de la superfície cultivable de la terra. El cas de l'Índia és semblant. Tots dos països importen aliments en quantitats ingents fins al punt que molts països exportadors acaben imposant quotes a l'exportació perquè la pròpia població no hagi de passar gana.


El final de la trobada de Roma va ser del tot decebedor. Només s'arribà a un acord de mínims: procurar reduir al 50% els afectats per la fam abans del 2015. Sarkozy insistí a potenciar la producció agrícola local i crear un consell de científics per garantir la seguretat alimentària. Però, malgrat se'n parlà, ningú volgué canvis estructurals que afectessin l'economia del propi país (llegeixin ajudes als propis agricultors que alteren la lliure competència). L'Argentina no volgué límits a les exportacions agrícoles; Bolívia i Veneçuela no desitjaven polítiques bilaterals que excloguessin la resta de països; Brasil i els EUA no volien traves als biocombustibles...


Quan Rodríguez Zapatero va prometre 500 milions d'euros fins al 2012 va rebre la felicitació del director general de la FAO, que ho aprofità per deixar anar que la trobada no esperava donacions perquè calien 30.000 milions de dòlars anuals per assegurar l'aliment als actuals 862 milions de famolencs.


Ho va dir ben debades. La reunió va servir per recollir només 6.500 milions de dòlars. És a dir, engrunes per als Llàtzers de part dels rics Epulons. La cosa es repetí el dia 12 de juny a París, a la Conferència de donants per a l'Afganistan (representants de 67 Estats i 17 organismes acabaren prometent 14.000 milions d'euros quan les necessitats per al pla de desenvolupament 2008-2013 s'han calculat en 32.500 milions d'euros).

Totes dues cimeres han funcionat a partir de les urgències. I les urgències, ja se sap, són enemigues de la planificació. Subreptíciament, en comptes de curar ferides quirúrgicament, es prefereix fer donacions d'esparadraps. Així es protegeix la pròpia producció agrícola, les ajudes als propis agricultors, sense voler entendre que la veritable injustícia rau a no deixar-los competir en els mercats internacionals amb aquells productes que podrien ser competitius. Els rics hem après a donar engrunes per tranquil·litzar la nostra ?consciència. I tard o d'hora ho pagarem més car. <25-viii-08>